12 maig 2013

COM SANT JORDI MATANT EL DRAC. DES DE LA PEIXERA DE MMCat



Bella il.lustració de Ken Wong


El dimecres, després d’un cafè-consell amb en Gabriel Pinós a la “peixera” del Museu del Modernisme Català (MMCat), vaig sortir d’allà amb el nou catàleg sota el braç, i amb amb l’emoció d’haver pogut gaudir, gairebé en solitari, de les magnífiques peces d’art català que allà s’hi conserven. Una col.lecció única que aquest darrer any, i en motiu del 3er aniversari del museu, s’ha vist incrementada amb obres de gran valor patrimonial: vitralls, diverses peces de mobiliari domèstic, alguns realitzats per la casa Busquets, altres  mobles dissenyats per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, així com magnífiques obres  firmades per Gaspar Homar; també destaquen  quadres com l’oli de Fèlix Mestres o els dibuixos amb color de Ramon Casas; i en escultura troben “En el ball” d’Atché i la meravellosa escultura “Ànima Blanca” d’Enric Clarasó. La sort, o millor dit, la meva sort de poder fer la visita acompanyada per un dels responsables del museu, és que davant de l’impuls d’acariciar i tocar les moltes i magnífiques escultures que allà s’hi exposen, la confiança ha fet que no me n’estigués i les he tocat totes....però el sobtat contacte amb la fredor d’aquestes peces de marbre t’obliga a tornar a la realitat davant de tanta bellesa. 


El catàleg “físic” em permet completar la lectura que havia iniciat gràcies al ibook virtual que us podeu descarregar gratuïtament a la pàgina del MMCat. Els articles que allà s’hi publiquen, entre ens que n’hi ha dos de meus (un sobre el retrat que Josep Maria Recoder va fer a Josep Puig i Cadafalch, i l'altres de l'escultura de Sant Jordi) ajuden a contextualitzar i a comprendre millor  “la realitat” de l’obra que uns minuts abans hem pogut contemplar situada en un context que no és el seu destí original i pel que va ser ideat.

De nou al món real, coneixent mínimament la voluntat i l’esforç privat que ha permès l’existència d’aquest museu, el meu egoisme ( o potser el meu desencís davant una realitat que em demostra que no són moltes, i menys si tenen un càrrec públic, les persones i institucions que estan disposades a dedicar temps, diners i esforços, en la conservació del nostre patrimoni) porta a preguntar-me com és que encara hi ha gent que en aquest moment, on el món de la cultura sembla haver perdut totes aquelles funcions públiques i socials que havia adquirit durant etapes crucials de la nostra història com pot ser l’època del Modernisme, es decideixi a emprendre un projecte tan important. 



Just aquesta setmana, Lluís Permanyer publica en el seu “Quadern Barceloní” de La Vanguardia una nota on elogia el Museu del Modernisme i en celebra les noves peces exposades. Com ell bé diu “Aquest museu és el resultat de l’amor i l’esforç personal de Fernando Pinós. Tot un exemple”. Però la frase més destacada de tot el text arriba al final: “No ha rebut ajuda i ni tan sols la visita del regidor de Cultura”. Doncs aquí és on hi ha la clau de tot! Com pot ser que un regidor de cultura no es marqui a la seva agenda LABORAL una visita periòdica a aquest museu per tal de conèixer la col.lecció i informar-se de com aconsegueixen obrir cada dia tot i ser un museu privat? i pq no triar-lo com a escenari per a un acte públic de promoció de la ciutat? Sembla impossible que davant de la crisi econòmica i cultural que vivim en aquests moments, un representant públic no sigui capaç de valorar i considerar com es mereix un projecte priva que amb esforç i il.lusió s’ha situat en les primeres posicions dels museus barcelonins. 

Aquesta situació la veig simbolitzada i representada en la imatges d’una d’aquestes noves adquisicions del Museu del Modernisme. Una bellíssima escultura de “Sant Jordi matant el drac” del que vaig tenir la sort de poder-ne fer el text per al nou catlàleg de MMCat, petit article que us deixo aquí per veure si us animeu a fer-li una visita...

Sant Jordi matant el Drac




Els grans artistes catalans dels darrers 600 anys han trobat en l’escena principal de la llegenda de Sant Jordi una important font d’ inspiració per a les seves obres. La mort del drac ferotge per la certera llança del gloriós cavaller la trobem representada en peces fonamentals de l’art Català, com   pot ser el retaule gòtic de Sant Jordi que Bernat Martorell va realitzar per al Palau de la Generalitat.

Un altre periode històric prolífic en la representació de Sant Jordi, fou el Modernisme. En els diversos àmbits artístics que el conformen, des de la pintura fins a l’arquitectura, passant per l’escultura, les arts decoratives, la joieria i la marqueteria trobem interessants i variats exemples d’aquest tema èpic, que a finals del segle XIX amb la Reneixença torna a adquirir protagonisme entre els artistes, principalement modernistes, que veuen en aquesta figura del patró de Catalunya, la representació de la lluita del poble català. Tenim grans exemples com la Casa Batlló de Gaudí, coronada per una impressionant teulada, en la que s’hi distingeix l’esquena d’un drac, amb les escames realitzades amb peces de ceràmica vidriada, i que queda traspassat per una espasa de forma bulbosa rematada amb una creu de quatre braços; la decoració ceràmica que trobem a la casa de les Puntxes de Puig i Cadafalch, fins a la decoració amb marqueteria del llit realitzat per Gaspar Homar i que es pot veure en aquest mateix museu. 



Però si en un camp artístic tenim exemples de representacions de Sant Jordi aquest és el de l’escultura. El nostre patrimoni és ric tant en peces d’escultura exempta com en interessants relleus que decoren les façanes de principals cases de Barcelona. 

Un dels artístes més prolífics fou Josep Llimona, del quan es coneixen diverses escultures de Sant Jordi. En totes elles, realitzades a partir de la primera década dels segle XX, l’escultor es decanta per representar a un jove cavaller mig nu, amb el rostre descobert i amb els cabells llarg, en posició relaxada, amb el drac mort als seus peus..... 

Sant Jordi Casa Amatller

Pel que fa a Sant Jordi en façanes, podem destacar, per la semblança amb la peça que avui es mostra al Museu del Modernisme, els alts relleus del gran Eusebi Arnau que trobem en algunes de les principals cases que dissenyà l’arquitecte Puig i Cadafalch a Barcelona. El primer, de 1896,  el trobem a  la façana de la casa Martí (Cerveseria dels 4 Gats), i amb la funció de peanya que sosté una escultura. Els altres exemples són els alts relleus de la porta d’entrada de la Casa Amatller (1898-1900) i el que decora una de les cantonades del Palau Baró de Quadres  (1904-1906).  

Sant Jordi Casa Baró de Quadres

En tots els casos, i coincidint amb la peça que guarda el museu, Eusebi Arnau esculpeix a Sant Jordi en el momen àlgid de l’acció, quan està matant la fera amb una llarga llança. Sempre va vestit amb una armadura que li cobreix tot el cos, porta un escut per defensar-se i no munta cap cavall, sinó que s’ens presenta com una figura divina que sembla volar per sobre del drac, que tot i viu, està derrotat. 



6 comentaris:

  1. Magnífic article i notícia d'un lloc per visitar (el museu).

    Tot i això, el Sant Jordi que em crida més l'atenció dels de Barcelona no és modernista, sinó gòtic, el del Palau de la Generalitat (però no el que dóna a la Plaça de Sant Jaume). Es una peça meravellosa, que comparteix època amb Donatello i companyia. També comparteixen armadura: El Sant Jordi del palau porta una armadura de l'escola italiana, com ara la del Sant Jordi de Donatello a l'Orsanmichelle de Florència.

    ResponElimina
  2. PiàAlmodis d'Antequera14 de maig de 2013, 20:01

    Benvolguda Belis,
    Si això de la cultura i la seva regidoria passa a la Ribes i Cassals barcelonina imagina't el que ocorre a la Bianca Bubú on aviat s'obrirà una galeria d'art africà i ni tant sols se n'ha sabut ni gall ni gallina de regidors i ajuntafems. No cal posar exemples perque és de posar-se a plorar. Per norma generalissima el sr. Batlle (Horns) en cap de setmana desapareix un si un no, cosa que ens deixa orfes de la representació municipal en la meitat dels actes i això és perquè en Mickey te els interessos posats a la baixa Nafarroa. I de la Mirceia Eliade ja ti te cuento que no sapigas... Desaparecida en combate i sempre de bolido amb el movil en ristre. Que Sant Jordi ens ampari o millor que ens prenguem uns quans Camparis al Cables o a la Fundació Bacardis, per cert fins quan promocionarà l'ajuntament sitgetà la cultura de l'alcohol de alta graduació? I el museu de la Malvasia, aquest sì que seria un tema per promocionar, si és que no eens mereixem el que tenim. Quina pena Belis i quina vergonya! ( ja t'hasposat al corrent de la bugada de l'Hospotalitis aguda que Sitges ha sofert com un charrampi, charrampi, charrampia??

    ResponElimina
  3. A Sitges,quan la Cultura va funcionar plenament,va generar el Modernisme o Art Novoau,que tant de prestigi social i humà va aconseguir per a la nostra Vila.El problema podria ser que semblanment al Noucentisme,que ja va donar pas al Deucentisme,en el que hi vivim i convivim,que la "gran Cultura a Sitges" ,també el Modernisme cedís el pas a un altre Moviment...?.
    Avui celebrem la Diada Internacional dels Museus:un prec a les Forces Vives sitgetanes,que acceptem la creació del Museu Ramon Casas,però tot i rescatant "peces sitgetanes" de la ciutat de Miami,on -dormen el somni dels justos-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se pas amb quins diners compraran els peixos sitgetans! Les arques de l'Aliança Populart municpal estan escuradentades i els Catlans del castell desaparecios. Que torni Mr Dee i ens salvi del naufragi econòmic i de la Bancarrumpta en la que ens ha ficat el Capital-isme !

      Elimina
    2. SEBASTIANA LAXICOTERA17 de maig de 2013, 13:23

      El dia dels museus tancats! tal com ho veig i ho llegeixo a les portes del Romantic can llopis "avui exepcionalment el museu romantic tancat" !! aixòs no es pot fer sense més ni més. Avui tancat i demà ja ho veurem. Manca de previssió i nefasta gestió. això és can pixa fora de test o puja aqui dalt que veuras ton pare. Els museus de Sitges s'omplen la boca d'activitats per seguir venent fum, la gran especialitats d'alguns i la feina d'altres a tapar les vergonyes d'altres. quitate tu que me pongo yo (y a lo mejor lo haré peó).

      Elimina