10 set. 2012

PER UNA DIADA DE CATALUNYA HISTÒRICA


AMB EL SOMNI, EL DESIG I L'ESPERANÇA DE QUE AVUI PUGUEM VIURE UN DIA CLAU PER A LA NOSTRA HISTÒRIA; L'INICI DEL LLARG, DUR PERÒ EMOCIONANT CAMÍ QUE ENS GUIARÀ FINS AQUELL HORITZÓ TAN ANHELAT PELS CATALANS: LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA, LA NOSTRA LLIBERTAT I LA NOSTRA DIGNITAT.
 
 MOLT BONA DIADA DE CATALUNYA!!!!

2 comentaris:

  1. El percentatge de joves que ni estudien ni treballen als Països Catalans, coneguts com a "ni-nis",són vuit punts per sobre de la mitjana de l'OCDE.
    La independència,la llibertat i la dignitat de Catalunya,com a membre dels Països Catalans,és la urgent solució als coneguts com a "NI-NIS",és a dir,"Ni treballen-Ni estudien".Déu n'hi dó...!!

    ResponElimina
  2. Si Espanya fos intel·ligent envers Catalunya...!!
    Si Espanya, els seus partits, les seves institucions, la seva opinió pública més constatable, fos més hàbil, més intel·ligent en el tracte respecte a Catalunya, hauríem arribat a aquest 11 de Setembre 2012 com hem arribat...?
    No cal ser Graduat en Història del Catalanisme per arribar a la conclusió que aquest 11 de Setembre 2012 serà diferent de tots els altres que l'han precedit. Molt més sòlid, molt més intens. Molt més radical, en el millor sentit de la paraula. L'any 1977, finalment amb el permís del govern d'Adolfo Suárez, un milió de persones es van concentrar al passeig de Gràcia de Barcelona, convocades per totes les forces de l'oposició, i amb unes reivindicacions molt heterogènies.

    Aquella enorme manifestació unitària va servir per alçar Acta de Persistència nacional després de quatre dècades de dictadura. A partir d'aquell moment els actes de la Diada es van institucionalitzar, d'un costat, i residualitzar, de l'altre. Al marge de les convocatòries oficials, el Fossar de les Moreres al matí i la plaça d'Urquinaona a la tarda van quedar en mans de les opcions decididament independentistes. Això ha volgut dir durant dècades uns quants milers de persones. Sovint, escindides i enfrontades. I encara més quan Esquerra Republicana va entrar a formar part del primer govern tripartit i va haver d'aguantar les discrepàncies, sentides i sovint agressives, de l'independentisme que considerava els seus dirigents “traïdors” i “botiflers”.

    Durant tots aquests anys, doncs, la principal virtut de l'independentisme en estat pur ha estat haver aguantat. I el pitjor defecte, l'essencialisme excloent. En part gràcies a aquella resistència i en part també malgrat ella, el sentiment independentista a la Catalunya del 2012 s'ha multiplicat. Ara ja no és cosa només d'un partit parlamentari i d'una enorme estesa de grupuscles dividits. És un sentiment tan generalitzat, que les enquestes el presenten per primera vegada com a majoritari entre catalans. I es presenta sota diverses modalitats que en justifiquen, d'una manera o una altra, l'hegemonia: independentistes de tota la vida, de passió, d'interès, d'enquesta, de butxaca, de corbata, de la Catalunya Vella i de la Nova, del Barça i fins i tot de l'Espanyol.

    L'exigència sobiranista s'ha escampat i s'ha fet transversal territorialment i social. Ja no s'adscriu només a una zona del país i a uns barris de Barcelona. Ni es correspon exclusivament a unes classes socials mitjanes i autòctones. La generalització del sentiment, a més, n'ha invalidat la doctrina tradicional. Fins al punt que s'ha fet fàcil sentir veus en castellà que demanen la fi de l'espoli fiscal i de la relació amb l'Estat.

    Un dels fenòmens que criden més l'atenció en tot aquest procés ha estat les causes que el justifiquen. Qui ha fet més independentistes en aquests darrers anys, l'eficàcia del moviment polític que el representa o la insolvència i l'agressivitat d'un Estat hostil...? Hi hauria aquesta efervescència nacional actual a Catalunya si el Congrés dels Diputats hagués acceptat íntegre el mateix Estatut que va aprovar el Parlament o si el Tribunal Constitucional no hagués interpretat com ho va fer els recursos del Partit Popular? Guanyaria en les enquestes la segregació de l'Estat si Catalunya no patís el dèficit fiscal que arrossega? És a dir i en definitiva, si Espanya –els seus partits, les seves institucions, la seva opinió pública més constatable– fos més hàbil, més intel·ligent en el tracte respecte a una comunitat que se sent diferenciada nacionalment, hauríem arribat a aquest 11 de Setembre com hem arribat...?.Visca Catalunya !!

    Froilan Franco, àlies El Mestre. Sitges



    ResponElimina