7 juny 2012

PRIMER CENTENARI DE LA VISITA DE RUBEN DARÍO A SITGES!!!!



Sobre la relació entre Rusiñol i Darío s’han escrit diversos articles. El meu objectiu està molt lluny de tractar aquest tema tan complert i interessant.... Aquest petit article, simplement és una excusa per ensenyar-vos aquestes boniques imatges d’un Sitges que ja no existeix i que va cridar enamorar a forasters...

Durant el mes de desembre de 1898, Rubén Darío (Metapa, Nicaragua 1867- Lleó, Espanya, 1916), com a corresponsal del diari argentí La Nación, va arribar a Barcelona procedent d’hispanoamèrica. Només trepitjar terres catalanes, Darío va voler reunir-se amb un dels seus escriptors preferits, Santiago Rusiñol. El seu objectiu no es va poder assolir ja que Rusiñol es trobava a Sitges.  Darío, acompanyat per Peius Gener, va visitr la Cerveseria els Quatre Gats, on va poder gaudir de l’ambient que allà s’hi vivia, així com de les diverses obres de Rusiñol que penjaven de les parets. Al cap de poc temps va instal·lar la seva residència definitiva a París, estada que combinava amb continus viatges a l’estranger.

L’any 1911, Rubén Darió va rebre l’encàrrec dels germans uruguaians Alfred i Armand Guido, de dirigir des de París, la revista Mundial Magazine, publicació escrita en llengua castellana, pensada per a tots aquells lectors castellanoparlants que es trobaven en països tan distants i diversos com Argentina, Haití, Bolívia, Cuba, Portugal, Perú, Costa Rica, Panamà, Mèxic... i Espanya, Alemanya, França, Suïssa o Gran Bretanya. Tot i la magnitud del projecte, la revista només es va publicar durant tres anys, entre maig de 1911 i  abril de 1914. Per tal de donar a conèixer la revista, el 27 d’abril de 1912, Rubén Darío, juntament amb Alfredo Guido,  amb el redactor Javier Bueno, i amb el fotògraf Sr. Boyé, va emprendre un viatge de promoció que els portaria a visitar tots els països on es distribuïa aquesta publicació de la que es destacava la seva qualitat artística i els grans col·laboradors que firmaven reconegudes cròniques i articles.

En el número del 14 del  Mundial Magazine, el que correspon al mes de juny de 1912,  ara fa 99 anys,  es publica el primer capítol de “El viaje de “Mundial” por Tierras de España, Portugal y América”, una amplia crònica escrita pel redactor Javier Bueno. Aquests texts anaven acompanyats per nombroses imatges dels llocs que visitaven. Desprès d’un llarg viatge en tren, l’equip del Mundial arriba a l’estació de Barcelona on són rebuts per un nombrós grup d’incondicionals de Darío. La primera part de la crònica ens explica la frenètica activitat que van tenir a la capital catalana, visitant institucions i rebent visites de personatges destacats.

Al llarg d’aquesta primera part de l’article em sorprèn la presència constant d’imatges que tenen Sitges com a principal protagonista. Al dia següent de l’arribada a Barcelona, Dario, Guido, Rusiñol, Rahola, Boyé, Bueno i Carvajal van agafar el tren a l’estació de Passeig de Gràcia direcció Sitges.  Un cop al poble, Rusiñol, que carregava una verge de talla embolicada amb un mocador, peça artística destinada al Cau Ferrat, va convertir-se en el millor amfitrió dels  seus convidats. Bueno, impressionat per la bellesa del lloc, va escriure:

“¡Sitges! Es un pueblecito muy blanco, muy limpio, con calles desiertas. Las puertas y las ventanas, pudorosamente, ocultan los interiores. (...) Solo un escritor como el autor de Madame Bobari podría hacer una justa pintura de Lo Cau Ferrat. Figuraos el Museo de Cluny levantado sobre unas rocas que azotan las olas del Mediterráneo. ¡Cuánto Arte! Aquello era una casita de pescadores. Rusiñol la compró y poco a poco, cada día algo, durante muchos años, fue llevando á la madriguera todos los objetos de arte que lucen en vitrinas y cuelgan de los muros.”



Després d’una enumeració d’algunes de les peces que conformen la col.lecció del Cau, Bueno descriu l’espai: 


 En una estancia con ventanales de colores que dan al mar, un surtidor de agua limpida tienen murmullos de besos. Un balcón como castillete feudal, avanza sobre una roca contra la que se estrellan las aguas deshaciéndose en espuma. Sobre la planicie verde esmeralda se deslizan unas cuantas barcas desplegando sus velas latinas.”

Rusiñol, satisfet de mostrar la seva casa, els hi explica que vol llegar el museu a Sitges, y Bueno, autor del text, enamorat del lloc, li demana la plaça de conserge, sol·licitud  que al moment és acceptada pel propi Rusiñol.



La jornada va seguir amb un dinar a la sala del brollador. El cronista explica que la cuinera va presentar el seu “recent crim” explicant als comensals que aquell lluç havia passat viu a la paella. Davant d’aquesta declaració, i seguint amb l’ambient alegre i festiu que allà es respirava, Darió li va pregunatar a Rusiñol si l’havia pescat dels del seu balcó.

Un cop finalitzat l’àpat, el grup va sortir del Cau Ferrat per seguir la visita al poble. Rusiñol no va dubtar en cap moment de portar als seus convidats a casa del recent estrenat veí, el nord americà Charles Deering. Bueno explica com el pintor Ramon Casas, gran amic de Deering, va encarregar-se de la decoració de la casa: 

Alhajó la casa á la antigua catalana, con sillones frailunos de roble, cortinas albas que tamizan la luz, lámparas de hierro forjado, cornucopias, mesas de refectorio conventual. El yankee envió des de Nueva York un barco cargado de bañeras, lavabos y otros muebles de higiene. En poco tiempo quedaron dispuestas la habitación del yankee, la de su esposa á honesta distancia, otra para Casas, otra para Borras y otra para Rusiñol.

Una habitació per a Rusiñol? I per què volia Rusiñol una habitació en una casa situada paret per paret amb casa seva?....

Javier Bueno segueix la seva descripció d’aquesta vivenda idíl·lica de la que actualment no en queda gairebé res:



Un gran balcón, con columnas de piedra de capiteles bizantinos, se abre al mar sobre gigantesca roca”.

Encara meravellats pel que acabaven de veure, hi hem de tenir present que a mitjans de l’any 1911 les obres de construcció del conjunt de Maricel es trobaven en el seu inici, el grup d’il·lustres visitants segueix el seu camí baixant per les escales de la Punta direcció a l’estàtua de El Greco feta “por suscripción popular iniciada por Rusiñol, y llevaron sus cuotas los pobres pescadores y los buenos campesinos...”. 



Observant amb delit el llarg passeig de palmeres i pins que transcorre al costat del mar, el temps se’ls hi tira a sobre i han de dirigir-se cap a l’estació per agafar el tren que els retornarà a Barcelona . Interessant la darrera frase de Bueno, una afirmació amb la que molts ens hi podem sentir reflectits:

“En el vagón todos callamos, y quien más, quien menos, todos desean vivir siempre en Lo Cau Ferrat, y á falta de éste en la casa del yankee”.

M'imagino la imatge...........

La darrera trobada entre els dos personatges va tenir lloc a Barcelona el 12 de gener de 1914, durant el sopar d’homenatge que va rebre Rusiñol. Rubén Darío es va presentar per sorpresa a l’acte, i Rusiñol el va fer seure al seu costat. Fou en aquest moment quan Darío va recitar la quarteta: 

"¡Gloria al buen catalán que hizo a la luz sumisa
jardinero de ideas, jardinero de sol 
y al pincel y a la pluma y a la barba y a la risa 
con que nos hace alegre la vida Rusiñol!"


2 comentaris:

  1. Em fa tanta mandra escriure que només puc per dir-te que si moltes felisitats. Repetimos Felisitats, repetiimos, feli sit jats des

    ResponElimina
  2. El poeta modernista a Sitges... Aquesta no la sabia! Com sempre, és un plaer llegir-te.

    ResponElimina