7 juny 2012

PER SORT A SITGES ENCARA S'HI FAN COSES BONES.... MOLT BONES!!!





Una cosa tinc clara: passi el que passi, estigui com estigui, el tinguem com el tinguem..... Sitges enamora!!! No ho he dubtat mai.... bé, menteixo, algunes vegades, i davant de les desgràcies que s'han permès fer amb el nostre patrimoni, he arribat a la conclusió que com en tot, aquí també hi ha excepcions, per sort, poques, però per desgràcia, molt actives. Doncs deia que no dubto que aquest amor per Sitges es porta en els gens i que es transmet de generació en generació. Però el que em sobta és que aquesta herència genètica que els sitgetans mostrem des de ben petits, pugui restar latent dins d'algú durant anys sense que aquest sigui conscient de la seva existència, i encara menys de l'existència de Sitges. Això si, un dia aterra aquí i de de cop i volta l'enamorament explota, fins al punt de convertir-se en una "petita i inofensiva" obsessió. 
Doncs resumida, aquesta és la història d'amor entre un "yankee" del segle XXI i un Sitges bastant diferent al de fa 100 anys, inici real de la relació entre dos mons molt diferents i allunyats. L'amor a primera vista va esdevenir durant el mes de març de 2009, quan Don Hunt (;-)) va tenir la sort, potser irrepetible, de poder conèixer, visitar, gaudir i enamorar-se d'un conjunt de Maricel, una mica decadent, però ple de la bellesa, de l'essència i de la personalitat que li havia atorgat el seu propietari Charles Deering. Fou durant aquests dies d'ara fa tan sols tres anys, quan aquell gen que portava latent dins del seu cor esclatà, entenent de cop el perquè el seu tataravi havia decidit construir el seu somni en aquest bell racó mediterrani tan allunyat de la gran Chicago natal. 
Amb el record d'aquesta primera visita, i amb el cor encara tocat per tot el que va conèixer un any abans, durant el mes de setembre de 2010 va tornar a venir a Sitges, però aquest cop es va trobar amb una visió molt diferent. La bellesa, L'essència i la personalitat de Maricel s'amagaven sota una gran bastida de ferros i lones que deixaven clar que allà en passava una de grossa. En aquell moment les obres de remodelació dels museus de Sitges acabaven d'iniciar-se, i no nego que encara existia dins meu un bri d'esperança que finalment aquell projecte poc respectuós es redirigiria i que Maricel seria respectat i conservat tal i com es mereixia....... però no!! 


Entendria perfectament que el nou paisatge que presenta el Racó de la Calma, Maricel i la façana marítima de Sitges es convertís en una causa de desenamorat per a una persona que en tan sols dos estades ha tingut visions i sensacions molt diferents. Però coneixent-lo mínimament puc pensar que no dubtaria en fer-se seves les paraules de l'escriptora francesa Georg Sand: "la bellesa exterior no és més que l'encant d'un instant. L'aparença del cos no es sempre el reflex de l'ànima".  Així doncs, durant aquests primers dies d'un juny lluminós i agradable, Don Hunt ha tornat al que ja considera el seu Sitges, i especialment el Maricel, edifici mutilat i que poc li queda al conjunt original. La casa Xicarrons, la que Deering va regalar al seu gran amic el pintor Ramon Casas, ha desaparegut i de les seves cendres ha sorgit un horripilant edifici de ferro i formigó que res té a veure amb aquella petita casa en la que els dos companys de vida havien passat junts llargues i bones estones!!! 


Però per sort a Sitges encara s'hi fan coses bones i hi viuen persones meravelloses, de les que ens en hem de sentir MOLT orgullosos i fer-ne bandera allà on anem!! Així doncs, convençuts del seu projecte, els responsables de la Fundació Ave Maria van convidar a Hunt a visitar les seves instal.lacions i conèixer la seva magnífica feina. Va ser una experiència brutal per a tots i una lliçó de vida i de respecte que dubto que cap dels que estàvem allà oblidem mai..... o no hauríem d'oblidar mai! Per cert, la Fundació Ave Maria n'està preparant una de molt grossa (sense necessitat d'amagar-se darrera de bastides i lones) per celebrar els seus 25 anys! La festa tindrà lloc el 20 de juliol, i Ah, i a l'octubre es podrà veure el fruit de la versió moderna i revisada del tàndem Sitges-Chicago, una Memòria per mantenir la memòria.....


L'altra lloc especial és l'ermita del Vinyet, el primer lloc que va visitar Charles Deering quan va arribar a Sitges l'any 1908 i on dimarts passat, abans de tornar a deixar Sitges per un temps, amb seu tàtara net (un bon amic), vàrem poder recuperar records, converses, feina, vivències, rialles ... viscudes aquests tres intensos anys que van de març de 2009 a juny de 2012 i que es resumeixen en aquesta frase que va deixar al mail de la Plataforma SOS Sitges


"Fa 100 anys Charles Deering va arribar a Sitges i es va enamorar del lloc. Un segle més tard, el seu tàtara net va arribar a Sitges i la història d'amor va començar de nou...".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada