27 set. 2011

ON HA QUEDAT EL SITGES DE 1953? El llibre "Extranjeros en Sitges" de Julia Borrás.

Ai amic Galderich! Em sembla que m’hauràs de donar un remei per a no convertir-me en una friki dels llibres antics, o si més no, consells per no deixar els pocs estalvis en aquest nou vici. A la propera Ateneuesfera ja em portes el decàleg del bon aprenent de bibliòfil. 

Doncs la meva darrera adquisició és un petit llibre que l’any  1954 es venia per 18 pessetes, i que avui, gairebé seixanta anys més tard, a la fira d’antiguitats que els dijous s’instal·la a la plaça de la Catedral de Barcelona marcava la mateixa xifra, però actualitzada. Ara ja forma part de la meva incipient col·lecció, fent companyia al programa de la Festa Major de Sitges de l’any 1961  que vaig comprar el dilluns a la 60ª Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Barcelona, del que vull destacar el bellíssim dibuix de l’artista sitgetà Jordi Albors i Solé. 


Doncs tornant a la novetat d’avui. Sota el títol de “Extranjeros en Sitges. Impresiones de un curso de verano”, publicat a Barcelona  l’any 1954 per Ediciones Ave, la senyoreta Julia Borrás ens explica les vivències i impressions de diversos estudiants arribats de tot el món a Sitges per tal de participar en un curs d’estiu organitzat per la Universitat de Barcelona per donar a conèixer la nostra llengua, cultura, literatura, art, filosofia.., en definitiva, la nostra terra. El pròleg, firmat per l’escriptor Noel Clarasó (1899-1985), fill de l’escultor Enric Clarasó, és un nou elogi a la bellesa de Sitges i a la bondat de la seva gent, demostrant el gran afecte que Clarasó sentia per aquest poble en el que, juntament amb la seva família, hi passà llargues temporades i on hi tenia molts bons amics.  Entre les seves declaracions, algunes un xic exagerades com la que diu que Sitges deu tota la seva creació i la seva estructura a l’esforç de l’home, i que la natura no n’ha posat gaire d’esforç, n’hi ha una va lligada a aquesta i que vull ressaltar:

Y tal vez por esa razón la gracia de Sitges es inmortal. El hombre ama la obra del hombre. La recibe empezada de una generación y la cede mejor a la generación que sigue. Nadie sabe exactamente cómo era la antigua belleza de las cosas, y nadie puede sospechar cómo será la belleza futura. Pero todos saben que viven entre las dos y cuidan de que jamás se abra un abismo entre ellas”.
 
Ja enteneu pq destaco aquesta frase, no? Estaria bé que algú hagués llegit aquest text abans de començar segons quines remodelacions. Deixem-ho aquí....

El text escrit per Julia Borrás no s’allarga més de 55 pàgines i té una durada temporal d’un mes. En 34 petits capítols, Borrás ens descriu la seva curta, però intensa, estada a Sitges, una lectura que servirà a alguns per retrobar-se amb llocs, paisatges i personatges que els hi portarà molts records;  i a altres ens ajudarà a conèixer millor el Sitges dels nostres pares i avis. 

Potser l’article es farà massa llarg, però vull destacar diversos paràgrafs en els que es fa referència directa a espais, recons i costums de Sitges, així com a alguns dels seus veïns. El llibre és molt interessant i ens ajuda a fer-nos una idea de com ens veien els estrangers que ens visitaven. Evidentment, si algú el vol llegir està a la vostra disposició, i us el recomano. 





Els fets es remunten al 26 de juny de 1953 amb l’arribada de la nostra protagonista a la vila. Des de l’estació es dirigeix al que serà el campament base de tots els que ella denomina “cursillistas”, l’Hotel Sitges del carrer Sant Gaudenci número 5 dirigit pels germans Carbonell. A la història sobre Vallpineda que es pot llegir a la web d’aquesta urbanització,  s’hi publica una interessant nota sobre l’origen d’aquest hotel on s’explica que a finals del segle XIX, Joan Morgades, un sitgetà que havia anat a Cuba a fer fortuna, va encarregar la construcció de la Fonda Subur, establiment  que amb els anys i després d’ampliacions  esdevindria l’Hotel Sitges, tot i que els seus nous propietaris es seguirien coneixent popularment com els de La Fonda. Tornant al text, aquesta és la visió que Julia té del pati de  l’hotel: 

A la hora de cenar bajo al patio, que se encuentra al final de la casa tras el vestíbulo, la escalera y la salita. En esta sala hay un piano, una sillería anticuada y algunos tapices menos que mediocres representando escenas campesinas del siglo XVIII. Nada de esto armoniza con el arrimadero de azulejos y las paredes blanqueadas. Pero el patio es bonito y alegre. Está cubierto por un toldo, y varias enredaderas y bogambillas se cruzan formando bajo él un techo vegetal. Al fondo se ve un surtidor rodeado de macetas con hojas verdes que destacan sobre la cal de la pared. El suelo está recién regado con cántaro, y unas bombillas de colores, semiescondidas entre el ramaje, prestan una luz discreta, como la verbena”.
 
 Els gairebé 60 anys que ens separen signifiquen molts canvis en les costums, espais i paisatges descrits, tot i que encara en conservem alguns que podem reconèixer i conèixer en les descripcions de Julia Borrás com són el Museu Romàntic, que aquell 1953 feia només un any que s’havia obert al públic juntament amb la nova biblioteca, una dada que jo desconeixia totalment, espai que també visiten els estudiants i que diu se halla en la parte baja del mismo edifício, aunqué aislada por completo y con entrada por otra calle.  

Els cursos es realitzaven principalment a la casa que Miquel Utrillo s’havia fet construir en el conjunt de Maricel i que actualment ocupa la biblioteca Santiago Rusiñol. Sobre aquesta llegim:
  
En grupo dejamos el hotel y atravesamos las calles alegres de luz mañanera, hasta llegar al Cap de la Vila; entonces tomamos por la calle Mayor y salimos al mercado, rebosante de frutas que atraen la atención de mis compañeros. En la parte de Maricel que da a la plaza, en lo que antes era Biblioteca, unas letras anuncian: Universidad de Barcelona. Cursos generales de Sitges. (…) Mientras se decide qué clase es la de hoy, salimos al patio. Es un patinillo enladrillado de rojo, con arrimadero de azulejos. Está todo cubierto menos el centro, donde varias columnas rodean el surtidor. De la taza de mármol cuelgan culantrillos y yedras por las que va goteando el agua, y en torno, los bojes recortados y las piedras del suelo forman un pequeño jardín.”

Com era d’esperar un dels llocs més visitats, tant de nit com de dia, pel nostre grup  és el passeig sitgetà :


 “Hay luna. Una luna amarilla, que va llenándose escondida entre las palmeras del paseo. Su reflejo centella sobre el mar. Nos hemos sentado en grupo al borde del muro, cerca de la orilla. Las conversaciones se apagan; contemplamos en silencio el sugestivo paisaje. Las altas palmeras se dibujan contra el cielo de un azul aclarado por el resplandor de la luna. A nuestra izquierda, la mole de la iglesia se interna en el mar con sus cimientos bañados por las olas. En el horizonte se ven las luces de las barcas pesqueras y a la derecha, en semicírculo, las lucecitas de Terramar”. 

Altres edificis, espais i locals sitgetans han tingut menys sort i  amb els anys han desaparegut o es troben en una greu situació. Un exemple és aquesta descripció del mercat antic de Sitges, una visió que avui, amb un bar Bacardí en el seu lloc, ens pot semblar apocalíptica i visionaria: 

Bajamos por el mercado, lleno de puestos de pescado fresco, de gallinas, cacharros, telas y cintas colgadas que vuelan al viento. Mis compañeros, con los libros bajo el brazo se extasían ante los escaparates de los colmados y compran uvas, peras, naranjas y manzanas con fruición, como si se tratase de las últimas frutas que fuesen a estar en venta”.

Seguint amb la visita dels estudiants universitaris per Sitges arribem a la visita al Cau Ferrat, edifici que meravellà als forasters i que fou elogiat en aquest text. Actualment el museu es troba totalment desmantellat en pro d’una poc conservadora i gens respectuosa remodelació:
Antes de entrar en el “Cau Ferrat”, Palol, el profesor de Arte, nos cuenta cómo Santiago Rusiñol formó el “Cau” y su admirable colección convertida más tarde en Museo, así como de su atractiva personalidad y el interesante ambiente en que se movía junto con los amigos que le rodearon, (...).  El “Cau Ferrat” con su abigarramiento de objetos artísticos, la profusión de hierros, azulejos, cerámicas y vidrios, gusta a todos. Admiramos los Grecos y los cuadros románticos e impresionistas. Luego nos asomamos al incomparable balcón sobre el mar”. 

Al llarg del llibre trobem interessants descripcions de diversos espais del barri antic, com el Recó de la Calma,  “ (...) nos encaminamos hacia Maricel. (...) La gente aguardaba sentada en los bancos de piedra de este precioso rincón, tan sugestivo y habitualmente quieto, en el que con exquisito gusto se han colocado puertas, ventanas, columnas y capiteles antiguos sobre la construcción nueva”, o el conjunt de Maricel: “Atravesamos el estrecho pasadizo, parecido a una calle de barrio moro, que conduce al lado opuesto de Maricel, y salimos frente al mar. Todo este rincón artístico de Sitges, empinado sobre el agua, posee de noche una intensa poesía. Parece preparado para dejar pasar el tiempo sin prisa en él, mientras la imaginación vaga y la vista se recrea en sus bellezas. Bajamos por la escalinata hasta la Punta. El pueblo se ve en el fondo, iluminado”.
 

Les excursions per diversos indrets de Sitges són una contant al llarg d’aquest mes. Armats amb bicicletes llogades al carrer de Bonaire, el grup agafa en passeig marítim direcció l’hotel Terramar i el golf. Passegen per les avingudes interiors “llenas de adelfas en flor en los bordes de las aceras y setos de bojes y ciprés detrás de las cuales se ocultan las casas”, una visió idíl·lica  que poc té a veure amb el desastrós estat que llueixen actualment alguns d’aquests carrers.  Quan arriben a al Vinyet, “una ermita antigua que tiene una Virgen muy venerada en Sitges y en donde se celebran romerías que se terminan bailando sardanas”. Una visió que res té a veure amb l'estat actual d'aquests carrers del barri residencial sitgetà!!!

Entre classe els estudiants no van dubtar de gaudir plenament de la vida mediterrània, coneixent costums, tradicions i gastronomia sitgetana. Entre els llocs visitats hi ha els cinemes a l'aire lliure del El Prado i El Retiro, els hotels Terranar i Miramar, els bars Chatet i Chiringito o La Tasca, “una taberna con los consiguientes barriles alineados a lo largo de las paredes, y un mostrador ante el cual los hombres del pueblo charlan y beben. Esta primera parte no ofrece nada de particular, pero en el fondo hay una sala que presenta un aspecto por completo bohemio. Tiene un escenario pequeño a mano derecha, con cortinas rojas, arrugadísimas y raídas; el resto está repleto de mesitas de madera pobre, ennegrecida, ocupadas por pescadores, artistas de bajos fondos y muchachos, que con el humo de sus cigarros han logrado una atmósfera densa y gris irrespirable. Las paredes de esta sala están totalmente cubiertas de carteles de toros, dibujos alusivos a anécdotas literarias, versos, frases, corazones atravesados por flechas y caricaturas de bailarinas y hombres más o menos célebres”. 

L'any 1953 el Cable encara estava al carrer Angel Vidal (a on ara hi ha la discoteca Trailer). L'edifici actual es va començar a construir el 1954 i el nou Cable es va inaugurar el 1956. El tabernero en mangas de camisa, sens dubte era el nostre avi, Josep Andreu. (missatge deixat a facebook per El Cable)

Un dels estudiants creu haver realitzat una gran troballa i insta als seus companys per a que l’acompanyin fins a “una taberna estupenda que hemos descubierto. (…) Al final de una callecita blanca y estrecha Walter nos anuncia que hemos llegado. Entre los cristales débilmente iluminados leemos en la puerta “El Cable”. Entramos en la pequeña taberna, llena de barriles y con un estrecho departamento al fondo, en donde nos instalamos alrededor de una mesa grande de gruesa madera. El tabernero en mangas de camisa y con la servilleta colgada del cinturón se dirige a Walter.”
 
Coincidint amb la berbena de Sant Pere el grup de joves van ser convidats a celebrar la festa a “La Valenciana”, bar situat al passeig de la Ribera i que en aquells anys estava molt de moda entre sitgetans i estiuejants. Els nouvinguts van gaudir moltíssim de la seva primera berbena: 


El patio de “La Valenciana” está iluminadísimo y adornada con guirnaldas de papel de colores y farolillos. En espera de que empiece el baile nos sentamos a tomar café en la terraza que da sobre el mar, (...) Alternando con la orquestina toca un organillo que desgrana las notas alegres de un pasodoble o un chotis. Al lado humea un puesto de churros. La pista está llena. Detrás de la valla se agolpan chiquillos y gente del pueblo en muda contemplación; algunos aprovechan la música para bailar en el paseo

Grup de nois sitgetans a mitjans dels anys 60 al bar Els 4 gats del carrer  Sant Pau de Sitges.

I la darrera nit de la seva estada a Sitges, i després d’un agradable sopar de comiat a l’hotel Terramar, el grup es dirigeix al Bar Oliva que “tiene en la parte de atrás un jardincito en el interior de la manzana, con una pista circular y unas altas y frondosas palmeras. En las mesas, situadas en la penumbra, suelen haber parejas que de cuando en cuando salen a bailar”. 

Pel que fa a personatges reconeguts que apareixen en el llibre hi trobem a personalitats del món universitari com els professors Palol, Martí de Riquer, Antoni Vilanova, Bassol, del Saz, Palomeque.... 

Però si una presència sobta en aquest llibre és el  d’Utrillo fill, amb el que el grup d’estudiants coincideixen diàriament a la platja de davant de la piscina Maria Teresa on tenien un toldo a la seva disposició. Utrillo era un dels principals jugadors a la pilota, “este juego consiste en echarse la pelota de uno a otro bando sobre una red”. Potser es refereix al Voleibol platja? Sobre Utrillo la nostra cicerone en fa una descripció molt realista:

 “Utrillo no pierde ocasión de hacer algo extravagante que dé que hablar. Anda descalzo por las calles de Sitges con un pantalón de pescador arremangado debajo de las rodillas y un gran sombrero de paja. En su cara, ancha y morena, destaca bajo el poblado bigote negro, su sonrisa simpática.  Ahora, en estos días, ha recogido a una gitanita a la que cuida y educa como si fuese su hija. Esta nota exótica llama mucho la atención y se comenta”. 


El capítol de la visita que fan al taller del gran escultor Pere Jou. m'ha encantat. Sortint de l’hotel Sitges el grup d’estudiant  “descendemos por Bonaire hasta la Ribera y seguimos después por la avenida Sofía, internándonos en tre las calles de chalets. En uno de ellos tiene Jou el taller junto con la vivienda. Pasamos primero donde se encuentran las pequeñas esculturas en sus respectivos soportes. El artista se sirve, para esculpir sus obras, de la piedra que se da en estos alrededores, que es blanda y no permite más que masas en las que no sobresalga nada. Po lo tanto, las figuras están casi siempre sentadas o en cuclillas. Son “maternidades”, pescadores o grupos de gente de formas redondeadas y abundantes en carnes. La piedra impone aquí al artista la realización, que resulta en todo momento acertada y original. (...) Damos una cuantas vueltas más por el estudio, mundo cerrado en donde transcurren las horas del escultor, con ese aire de visitantes que parecen hacerse en pocos minutos cargo de todo, u nos despedimos después de felicitarle”.
 
Acaba el llibre, el llegeixo i rellegeixo, i mentre copio la darrera frase que Julia Borrás escriu ja dalt del tren que la retornarà a Barcelona, “Luego contemplamos, hasta que se pierde de vista, la silueta blanca, clara, riente y querida de Sitges”,  jo no puc més que pensar: 

on va quedar aquell Sitges? 


6 comentaris:

  1. Molt bona, aquesta dels forasters treient el nas per Sitges. Sí, sí, han canviat tantes coses...

    ResponElimina
  2. Sobre la malaltia de la bibliofília... estàs a temps de no enganxar-t'hi! Quan vegis la paraula Sitges o algun fen la moixiganga o qualsevol cosa semblant mira ràpidament per una altre part i agafa un pas lleuger per sortir de la temptació.

    Si no fas això qualsevol excusa serà bona per treure-li suc com has fet amb el llibre dels "Extranjeros en Sitges". Llegint aquestes antigalles sempre et porten a fer dobles lectures i això encara motiva més la dèria, així que, compte amb això!

    I una curiositat. El fill de l'Utrillo que aquí ens el pinten tant bohemi no fou aquell que era franquista ultracatòlic que blasmava contra qualsevol cosa que fos catalanisme?

    ResponElimina
  3. Xiucunda Bertin Osborne parenta pobre d'en Bacardí i Massó27 de setembre de 2011, 18:50

    Estimadisima Maribelis: Ataques de nou amb el teu bagul carregat de rampoines i records, potser a tu et sembli que aquella imatge dels Sitges de 1953 és bucòlica i argentada però per aquell que passem de la cinquantena representen la España més negra i el periode més denigrant per la nostra cultura, i quan dic nostra ja pots imaginar a la que em refereixo.
    Aquests Erasmus avant la lettre descobrien La Valenciana i El cable, L'Oliva i en Utrillo fill, que vist segons com sembla més un padrastre d'aquest que enganyen a les criades que el fill d'un... deixem´ho estar...
    Sigues més condescendent amb l'avui i més pragmatica amb el passat. La literatura pot fer molt de mal i la Moxiganga i el folklore també... i si no temps al temps.

    M'acomiado de tu amb aquella frase de Xertertown que ara m ateix no recordo, ah sí. La setmana dels tres dijous, Xous, bous i tous.
    Sempre teva Tecleta Carreró i Batlle abans coneguda com Gioconda Belli, sirena de ferro i pit de fusta.

    ResponElimina
  4. Galderich, ja ho faig ja això de mirar cap a un altre lloc, però costa!!! I quants llibres bonics que hi ha.... el del teu darrer post és una passada!!!!

    Ai Xiucunda, com ja va sent costum li haig de tornar a donar la raó! Amb aquest post només he volgut copiar les descripcions de llocs que a alguns els hi poden portar bons records. Quan he parlat del desaparegut Sitges de 1953 no he pensat, erròniament, en recordar i comentar la greu situació política, cultural i social que es vivia a Catalunya en aquell moment. Si que aquest llibre pot ser un engany sobre la realitat que es vivia, però el que no podem negar és que la descripció que es fa de Sitges ens presenta un dels pobles més bonics de la costa mediterrània..... quin rotllo que t'he tornat a escriure... però és que m'inspires!!!!
    Per cert, el passatge sobre Utrillo és brutal!!!! Com podia explicar aquest rotllo i els altres creure-s'ho fins al punt d'explicar-ho en un llibre??? Quan he llegit això no m’ho creia!!!
    Per cert, en quin dijous estic?
    Fins aviat!!! Sempre teva Maribelis,fins fa poc Beli!!

    ResponElimina
  5. Beli! La foto del bar has posat una qualsevol o volies posar el Bar Oliva? Perquè molt equivocat he d'estar però la foto correspon a "Els 4 Gats" en la epoca que encara era bar... ;D

    ResponElimina
  6. Interesting and really well written! Most blogs on the web are not that simple and good like this one.

    ResponElimina