13 set. 2011

A L'ATAC AMB EL SUBMARINISME!!!


Quadre de Cardona Torrandell datat l'1 de juliol de 1981 amb el títol "Catalunya i escola", en el que Cardona inclou una frase de Salvador Espriu. Avui, vint anys més tard, i davant del greu atac que pateix la meva llengua, el català, crec que és un bon exemple a seguir:
"Debeu lluitar sempre contra el mal, fins a l'últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi"!!!!
 
 
Seguint la tònica “original” de la majoria de comentaris que s’han fet al llarg del dia d’avui, aquest 12 de setembre de 2011 comença un nou curs escolar, i qui sap si aquesta voluntat de “fer foc nou” que acostuma a envoltar tot el que s’inicia durant el novè mes de l’any té prou força calorífica per a que es noti a nivell polític, social, cultural, laboral, personal.....

Tot i la calor que ha fet durant tot el dia d’avui, de cop i volta l’estiu s’ha quedat enrere. Poc a poc, Sitges torna a recuperar el seu lloc com a poble bonic i tranquil, un poble ideal per passejar i gaudir dels darrers raigs de sol estiuencs en unes platges gairebé desertes, i amb una aigua neta que ja comença a refredar-se.  Al mateix temps, Sitges també es consolida com la tercera població, per darrera de Sant Sebastià i Getxo, amb el preu de la vivenda  més elevada. Aquesta notícia, que alguns la deuen considerar molt important, ja que apareix publicada en els principals diaris catalans i espanyols, no s’avé amb la realitat Inmobiliaria que, en plena crisi econòmica, s’està vivint a Sitges. Potser és el poble amb la mitjana del preu de la vivenda més alta, però quants pisos s’han venut aquesta primera meitat de l’any a Sitges? Surt a compte estar en el podi d’aquest rànquing? No és més important la notícia real de que el passat 30 d’agost, es van aturar (parcialment) les obres de remodelació de la façana marítima del Maricel de Mar, i que els propers dies es revisarà el projecte per tal d’adaptar-lo a la normativa vigent que vetlla per la conservació del patrimoni arquitectònic? Com és que la presentació del projecte va aparèixer amb “bombo y platillo” a tota la premsa i televisió catalana i part de l’espanyola, i la notícia de la seva aturada i revisió només es mereix notes a la premsa local i comarcal? Que Sitges hagi arribat ha ser  considerat un dels pobles més bonics i reconeguts de la costa mediterrània no es feina de dos dies, sinó anys i anys de lluita per conservar la seva essència. Però destrossar-lo si que es pot fer en un obrir i tancar d’ulls, tal i com s’ha demostrat aquests darrers anys. 

I ahir 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, em vaig tornar a sentir molt orgullosa del patrimoni cultural, personal i folklòric de Sitges. Durant l’ acte institucional que van tenir lloc al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el nom del nostre poble va ressonar amb força. La primera actuació, un cop hissada la Senyera i quan el sol encara no ha desfet tots els cervells dels allà presents, i en motiu de la commemoració dels 150 anys del naixement del polifacètic artista Santiago Rusiñol, el conegut actor Lluís Soler va llegir el discurs de benvinguda que Rusiñol va llegir als seus convidats durant la Tercera Festa Modernista que va tenir lloc al Cau Ferrat de Sitges l’any 1894.  El text, que us copio per si el voleu rellegir, és tota una declaració d’amor vers el poble que pocs anys abans l’ha acollit amb els braços oberts, un mar blau que l’ha encisat fins al punt de retenir-lo al seu costat, i una llum que l’ha captivat personal i artísticament. A la vegada que ens mostra el seu disgust vers la situació artística i cultural que vivia la Catalunya de finals del segle XIX.






Escoltava la bonica veu de Soler, i em vaig imaginar a Rusiñol recitant aquestes paraules, mots que em ressonaven dins del cap, i que m’han servit per entendre moltes coses, alhora que donen argument a les reivindicacions de que el Cau Ferrat és intocable, inalterable i únic:



“Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]”

Però em pregunto, a algú més li van ressonar aquestes paraules al seu cap? I al seu cor?..... no ho se, però del que no dubto és que a alguns dels polítics que ocupaven llocs destacats, alguns fins i tot dalt de la tarima i molt propers al president de la Generalitat, ni que fos físicament, al escoltar les paraules de Rusiñol els hi devien venir al cap algunes paraules i promeses que les eleccions es van emportar com s’emporta una fulla un petit cop de vent... 


Foto de Ruben Moreno García

Amb aquestes paraules encara molt presents, la visió de la Moixiganga de Sitges avançant pel passadís central direcció a l’escenari principal del parc de la Ciutadella em va emocionar i em va ajudar a esclarir un dubte que feia dies que em donava voltes pel cap. Era lícit que l’Ajuntament de Sitges decidís avançar unes hores la ofrena floral davant del monument del Doctor Robert per tal de que les autoritats locals poguessin assistir als actes del Parc de la Ciutadella? Doncs ara, escoltat el que molts van poder escoltar, i vist el que molts van poder veure, haig de dir que sí, que jo també hauria volgut estar allà amb un d’aquells barrets de palla amb la senyera, regal institucional que m’hauria servit per amagar alguna llàgrima de tristesa, poques de cansament i moltes d’emoció. 

No vull deixar de fer referència al gran discurs que va fer Marius Serra. Només vull dir que aquest setembre m’he fet una gran proposta: ser una GRAN SUBMARINISTA! 
 
La meva experiència  materna en el tema de la immersió lingüística a l’escola dels meus fills, un centre concertat de Barcelona, amb poc més de 400 famílies, on el català, fora de les aules, podríem dir que brilla per la seva absència, em deixa clar que el nou atac dels partits espanyols a la nostra llengua és una estratègia política molt allunyada de la realitat que es viu a Catalunya.  Amb una mitjana de 27 nens per classe, i amb tres classes (P-4, 2o i 3er de primària) com a mostra representativa d’aquest estudi sociològic tant d’estar per casa, mai millor dir, crec que el nombre de famílies, comptant la meva, que a casa parlem en català es poden comptar amb una sola mà. Doncs tot que pares, avis, germans... li parlavem des de que va nèixer en català, tot i que a casa gairebé sempre està posada TV3, al cotxe s'escolta Catalunya Ràdio, i en Llach ressona per tot arreu, tot i ser capaç de  reconèixer i diferenciar els presidents Pujol, Maragall i Mas a la televisió (sembla una versió infantil de la cançó Jenifer dels Catarres), el meu fill petit, davant de la perplexitat de tots, entre la que es trobava la seva mestra de P 3 que a l'escola sempre se li ha dirigit en català  es va llançar a parlar única i exclusivament en castellà. Ell si que necessitava una sessió de submarinisme! Coses de la vida dignes d'un estudi per a publicar a Sàpiens!!!


Així que amb els ànims renovats després d’un estiu tranquil i en el que he rebut grans i inesperats regals que m’han fet molt feliç com la carta i les postals antigues que en Lluís m’ha fet arribar des de Menorca, l’agulla de pit que m’ha fet la Carmen, una peça única i irrepetible que ja és un petit tresor, la cadernera que m’ha ofert l’Oscar, i la notícia de la promesa de revisió del projecte dels museus de la façana marítima de Sitges, avui començo un nou curs ple d’esperances i forces per seguir lluitant pel que crec que és just i necessari.  A L’ATAC!!!!!


Discurs de Santiago Rusiñol durant la Tercera Festa Modernista al Cau Ferrat de Sitges (1894)

"És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expulsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta falta de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, on aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el per vindre, peixent resignats les engrunes del present [...]

Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa no beuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.

Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]

Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."

2 comentaris:

  1. Gioconda Belly AKA la Cartrona Batlle, dansarina del ventre14 de setembre de 2011, 0:03

    Trees xarmanta Beli: Felicitats per la troballa Cardonatorrandallenca,,, era únic, irrepetible. Avui no estic fina i la teva lírica m'ha marejat. Que ilusos que som tots plegats quan el mal be de molt lluny D'Almansa i també a casa nostra els tèrmits es cruspeixen vigues i riells. Tornen les puces a xuclar la sang de gats i gossos callejers!!!. Cal que neixin flors a cada instant!!

    ResponElimina