1 set. 2011

LA NINA ROBADA DE R. SURIÑACH, UN CONTE AMB SITGES COM A PROTAGONISTA!


Portada original del llibre
Hi ha llibres que cauen a les teves mans dues o més vegades i no els hi dones cap importància, fins que hi ha un dia que algú et parla d’ells i te n’adones  del tresor que tens entre mans.  Això és el que em va passar fa uns dies amb “EL TRESOR DELS POBRES i altres contes de consol estímul i dignitat per als nois de condició humil”,  de Ramon Suriñach Sentíes, amb il·lustracions de J.G Junceda, publicat a Barcelona l’any 1921. El llibre conté quinze contes de Suriñach, més un de l’escriptor modernista Enric de Fuentes (Barcelona, 1864-1935).  En el pròleg el seu autor, explica el perquè d’aquest recull de contes, exemplars que serien entregats gratuïtament als nens catalans de famílies amb poc recursos econòmics, i una reflexió de com veia el present i el futur d’aquests nois.  També apareix un extens llistat de nens, damisel·les i dames, senyors i entitats i corporacions que d’una manera o altra van col·laborar en l’edició del llibre, una relació de noms entre els que n’hi ha de coneguts, altres que em sonen i alguns que així de cop no els tinc col·locats, però que ja els col·locaré. 


Retrat de Suriñach fet per Picasso l'any 1900
Entre els benefactors hi ha el nom dels fills del poeta Joan Maragall, els fills del polític Prat de la Riba o del fills dels dramaturg Adrià Güal; el del pintor Ramon Casas, el de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch o el de l’empresari de papers Lluís Guarro; entre el de les dames n’hi ha  que tenen un regust molt sitgetà, com el de la senyora Maria Teresa Benaprés i Oller, filla del gran metge sitgetà, Dr. Benaprés. En els llistats apareixen altres noms que d’una manera o altra tenen relació amb Sitges, fins al punt de trobar a l’Il.lm Ajuntament de Sitges com a col·laborador en la publicació del llibre. Si, el segon conte que el publica en el llibre, el que porta el títol de “La nina robada”, té Sitges com a principal protagonista. El text va il·lustrat per set dibuixos de Junceda en el que es poden veure paisatges o detalls molt sitgetans.  

Quina és la relació entre Sitges i Suriñach?

Ramon Suriñach Sentíes (Barcelona, 1881-1964), agent de canvi i borsa de professió, va saber combinar aquesta amb la seva passió per la literatura, fins al punt de ser considerat, durant la primera meitat del segle XX, com a reconegut escriptor català. Autor de nombrosos articles a periòdics del moment, novel·les, contes, comèdies, drames i poemes, el seu gran èxit va arribar l’any 1921 amb aquest llibre que avui tinc entre les mans, El tresor dels pobres. Casat amb Rosa Oller, germana de l’esposa del Dr. Benaprés, la parella va passar moltes temporades a Sitges, població a la que sempre va mostrar una gran preferència. 

Retrat de Ramon Suriñach
Com ja hem dit, Suriñach escrivia en els principals periòdics catalans. En  la revista Catalunya Artística del 15 d’agost de 1901 es publica un article seu, “L’Orfeó Català a Sitges”. El text comença dient: “Sitges, la hermosa vila blanca, estava el diumenge dia 4, al dematí, brillant d’animació i d’alegria. La seva ànima artística, sedenta d’emocions, vibrava sota’l sol de la hermosa diada” (sic). Segueix explicant com va ser la rebuda preparada pels sitgetans als membres de l’Orfeó, la ruta que aquest va fer per la vila, la visita al Cau Ferrat, on van ser rebuts pel seu propietari Santigo Rusiñol, el qual va ser obsequiat amb el cant de Lo rossinyol. Fins a la gran cantada que va tenir lloc en un Casino Prado avesar i totalment entregat al grup de cantaires dirigit per Millet. Un cop acabada la gran festa musical, els sitgetans van acompanyar l’Orfeó fins a l’estació on van agafar el tren que els retornava a Barcelona. L’article de Suriñach acaba amb una imatge molt poética d’aquest tren desapareixen sota el seu fum: “Era una primavera d’art que fugia, deixant un rastre de un no sé qué que’s filtrava á l’anima”(sic.). L’any 1904, a l’impremta de l’Eco de Sitges es va publicar el llibre “Esbossos”, un recull dels primers articles literaris de Suriñach, il·lustrat amb tres gravats de Rafael Martínez Padilla. 

A la primera pàgina del Baluard de Sitges del 28 de gener de 1905 es publica un fragment de “L’Estrany”, conte de Suriñach  que formava part del llibre Gent, la portada del qual estava il·lustrada per un dibuix de Ricard Opisso. El 20 de maig d’aquell mateix any, i en la primera pàgina de la mateixa publicació, Pompeyo Crehuet escriu una llarga i elogiosa crítica del llibre Gent de Suriñach. 

Anys més tard, l’11 de juny de 1921, i de nou en El Baluard de Sitges es publica la crítica del nou llibre de Suriñach “El tresor dels pobres”. En ell s’explica que el diumenge anterior, a l’edifici de l’Ajuntament de Sitges  (a Cá la Vila) havia tingut lloc el repartiment d’exemplars d’aquest llibre entre els nens i les nenes de la vila que sabien llegir. Pel que es desprèn no es va complir l’objectiu principal del seu autor que era que fossin entregats a nens de famílies humils, ja que els 400 llibres van ser entregats “per ordre d’antiguitat dels Colegis, primer als nens i després a les nenes” (sic.). Visca la igualtat! . El solemne acte va ser presidit pels representants del consistori sitgetà, pel matrimoni Suriñach i pel reconegut dramaturg Adrià Gual el qual va ser l’encarregat de realitzar el parlament. 

El nom de Ramon Suriñach ja fa poc que va aparèixer en aquest bloc. En l’article sobre la marxa de Deering de Sitges vaig fer referència al bell text que Suriñach, va publicari al Baluard de Sitges el 30 de juliol de 1921. Amb el títol “L’Homenatge a Mr. Charles Deering”, l’autor feia una oda a la persona i a l’obra d’aquest il.lustre veí, per tal d’intentar-lo convèncer de que no marxés de Sitges emportant-se amb ell la gran col·lecció d’art que tenia al Palau Maricel. Entre les belles paraules que allà podem llegir destaca una que amb el temps i tenint en compte la greu situació en que es troba l’edifici del Maricel de Mar, podem considerar premonitòria: 

“El Palau, tancat, fora com una tristesa, com un estigma, i la mar hi cantaria com al peu d’una tomba, car tot el que s’abandona, senyor, ja és com la pròpia tomba”.

La relació entre Sitges i Suriñach és clara i notòria, però aquesta no sols va ser a nivell literari. Suriñach, tot i que mai va tenir casa a la vila i quan venia s’instal·lava a casa dels seus cunyats, la família del Dr.Benaprés, va participar activament en la vida del poble tal i com es pot entendre de la nota que apareix al setmanari sitgetà La Punta del 3 d’agost de 1924. En la relació de donacions per a la “Tómbola a favor del patronato de las Escuelas Obreras de Sitges”, apareix el nom de Suriñach que dóna “12 ejemplares obras literarias suyas”. Una mica més endavant, en la mateixa llista, apareix la meva besàvia Florència Hill de Coll, que dóna “un almohadón de raso, bordado”, un regal original si pensem que el seu marit tenia una fàbrica de sabates.

Així doncs, no és cap casualitat que Ramon Suriñach Sentíes dediqués un dels contes que composen el seu llibre de més èxit a Sitges, un poble que pel que es desprèn del seus molts escrits, va saber estimar i respectar, fins al punt d’escriure bellíssimes paraules sobre les seves virtuts.

I de l’autor de les magnífiques il·lustracions que complementen el text de Suriñach no en diguem res? Joan Garcia Junceda i Supervia va néixer a Barcelona l’any 1881 i morí a Blanes l’any 1948. Reconegut dibuixant i il.lustrador va ser l’autor de multitud de dibuixos que es publicaven a les grans revistes catalanes de la primera meitat del segle XX com eren Cu-Cut, Papitu, Picarol, d’Ací d’allà, Hojas selectas... tot i que la seva gran fama la va obtenir amb les il·lustracions dels contes que Folch i Torres publicava a En Patufet, així com també és l’autor de la il·lustracions de destacats llibres com Canigó de Jacint Verdaguer  o les Novel.les Exemplars.

Entre els seus fills artístics més reconeguts hi ha en Massagran, protagonista de les aventures ideades per Folch i Torres i que tot i el pas dels anys segueix sent un personatge molt estimat pels nens i els que ja no són tan nens, catalans. 
 
Us copio aquest conte la lectura del qual avui, dia que s’han aturat parcialment les obres de reforma dels museus del Cau Ferrat i Maricel de Sitges, atemptat patrimonial i totalment irrespectuós amb l’amor que sitgetans i forasters han demostrat pel nostre poble al llarg de moltes dècades, encara té més significat. Tot i que han passat 90 anys des de que es va publicar el text, veureu que moltes de les opinions que Suriñach escriu sobre la modernitat que viu el poble en aquells primers anys de la dècada dels vint del segle passat, coincideixen amb pensaments i opinions actuals. Entre les declaracions que podem considerar més contemporànies, sobretot si pensem en la denuncia que algún veí de Sitges va posar a l’Ajuntament queixant-se de les molèsties que li provoquen la música dels assajos que durant uns pocs dies realitzen les colles de balls de Festa Major,  hi ha la de: “I és que Sitges, la de les festes majors inoblidables, s’ha sotmès massa al foraster.I el foraster paga, però exigeix com un senyor que es vol distreure l’avorriment.”

Gaudiu-lo i viatgeu a un Sitges que no hem conegut mai!


La nina robada

Sitges és la mirada blava de Catalunya, sota de Barcelona, que és el front.
En l’època que us parlo, de Sitges podia dir-se: “bella terra, bella gent”.
Un estol d’artistes inquiets hi donava festes d’art, obria la petita vila blanca com a niu per a tots els ocells del món, i les formoses noies sitgetanes, entre la Mare de Déu del Vinyet, els oliverars, els garrofers, la terra cremada de sol i el mar, cantaven cançons de l’amor pressentit.

Jo hi festejava amb la dona que ha estat mare dels meus fills.
Les cases eren, tant o més que ara, hospitalàries i franques, i tenien tothora el cancell obert.
Les amigues hi entraven i sortien com si totes les cases fossin la casa llur, i, a voltes, abans d’anunciar-se, tocaven el piano en el quarto de reixa o fullejaven un llibre acabat de publicar a “L’Avenç”.
En Santiago Rusiñol, que en aquells anys estava malalt i es gronxava en un constant humorisme i  en una alegria de vida d’infant mimat, entrava a la casa que volia, que a totes li tenien amor, i a lo millor se’l trobaven adormit en una poltrona i ningú feia soroll.
Els forasters anaven a Sitges en romiatge de curiositat i respecte.
Sitges era la nova pulsació de la Catalunya, que rompia el cercle estret de sa vida incolora.
Ara, la Sitges de moda és molt altra cosa, i té aspectes dissemblants. Mostra indubtables belleses urbanes; el sublim Maricel, un poc gelós, al costat de l’inoblidable Cau Ferrat, on s’hi anava a fer literatura i revolució d’idees; el barri alt de mar –un dels més bells recons d’Espanya- el Terramar-parc, lloc de sojorn selecte de l’esperit modern; però al cor de la vila blanca hi ha xalets i edificacions de gust deplorable.
Té uns pins esponerosos a l’ombra dels quals s’ha va a fer salut i murmuració, i en la platja, a l’estiu, plena de velams i casetes, hi ha un quiosc com un vaixell parat, on s’hi juga amb spleen, d’esquena al mar.
I és que Sitges, la de les festes majors inoblidables, s’ha sotmès massa al foraster.
I el foraster paga, però exigeix com un senyor que es vol distreure l’avorriment.
  
                                                                            ***

En l’època que evoco, per la franquesa de les portes obertes, va desaparèixer una nina preciosa de la vitrina del quarto de reixa d’una casa.
La nina anava vestida de bolquers, tots plens de randes, i sota l’ull blau de vidre tenia una llàgrima grisa com una perla.
Era á l’hivern –oh, aquells hiverns daurats de Sitges- i era a les vigílies de la festa de Reis.
Qui l’havia robada? Quina temptació de mare pobra, quina manca d’escrúpol de germana havia comès el delicte? Quin infantó malaltís, a les vigílies de Reis, demanava joguines il·lusionat, joguines que no podien comprar-li?
En la mirada de foc d’aquelles noies sitgetanes, que totes semblaven germanes, el dubte hi posava una cosa tèrbola.
I la nina no sortia. Després de Reis els infants passaven pel Cap de la Vila abassegant les joguines de possessió nova i, els dies de bon món tant són fetes per als pescadors i els nàufrags com per als infants.
Pobres infants contents! Eren mirats per algú com una roda de petits lladres.

                                                                             ***

Va avançar l’any, i de la nina robada ningú se’n recordava.
Quan s’acostaven els dies Sants, després de Carnestoltes, aquells dies que fan olor de farigola, i que les mantellines semblen teixit d’aranya en la llum crua i els ulls de les dones aranyes de devoració, venien a Sitges els millors predicadors catalans.
La mentalitat de Sitges no hauria tolerat mitjanies.
Eren uns frares caputxins, de barbassa grisa, que arribaven a la vila blanca trepitjant amb les sandàlies, que empresonaven el peu nu, la terra de llum.
Passaven pels carrers clars amb llurs hàbits aspres i simplicíssims, i a l’església parroquial, que vigila la immensitat des del mirador de pedra cremada del Baluard, en la foscor humida i encesa de llums de la nau, davant els sants immòbils i daurats, i les noies gentilment reclinades, i els homes de peu dret, deien coses petitetes i misterioses del món; movien els cors amb l’evocació de l’esgarrifosa Passió del Senyor, i assenyalaven camins de perfecció i desvetllaven consciències.
Després, fins a l’hora de sopar, davant la platja misteriosa en contacte amb el mar de la nit, els grups feien comentaris. L’endemà, en el dia nou de la vida blana, ja els remordiments i els propòsit eren més lluny.
Una tarda, el predicador, movent els braços, que prenien un gest fatigat d’ardència franciscana, deia del respecte que es devia a la propietat; que les injustícies humanes eren el premi del cel que les compensava i que, en canvi, lo robat, ni que fos de necessitat imperiosa i ni que el món no sabés mai res, Nostre Senyor un dia el cobraria amb càstig; i que mentre hi ha vida hi ha temps d’esmena, i que si el robar embruta la consciència, el restituir l’honora...

                                                                          ***

Aquella nit, mentre sopaven a la casa robada, varen sentir trucar al cancell.
S’havia girat nit de tempesta i el mar tranquil i femení de Sitges, udolava com una fera que es vol desencadenar.
Els seus udols retrunyien per damunt les cases quietes i estemordides i es perdien en l’eco del feréstec Garraf.
Qui trucaria a aquella hora?
Potser un nàufrag del mar...
El carrer era fosc i passava una hora de por.
La minyona que servia a la taula no gosava obrir.
La senyoreta, més animosa, va dir;
-Ai, timonera! Que has fet mal a ningú? Doncs no tinguis mai por.
Però la minyona tremolava.
-Fuig! Fuig! Ja hi aniré jo.
I va obrir la porta amb una revolada que li va eixamplar el pit virginal.
No hi havia ningú. L’entrada semblava una gola de llop.
Va portar fins al carrer fosc la claredat del seu vestit de color rosada. El vent li volgué arrabassar el xal de llana dolça que li amorosia les espatlles.
El carrer era solitari. Ni una ànima es veia enlloc.
Va fer un gest seré d’indiferència que no va veure ningú. Perpendicularment damunt son cap tremolava, viva, petita i xucladora una estrella i el vent omplia tot l’espai de la terra al cel.
Quan anava a entrar a sa casa, en un recó de l’entrada fosca va veure com un farcellet blanc.
Es va ajupir i s’esgarrifà.
Havia distingit uns bolquers i una carona rosada amb una llàgrima.
Va creure que era una criatura recent nascuda, abandonada, i la damisel.la en tota sa figura dolcíssima i madura de l’amar pressentit va sentir una brasa de vergonya.
I amb instint maternal la va recollir.
Però va somriure de seguida.
Era la nina robada.
Li va fer un petó molt fort.
En alcar-la en sos braços, la nina, am la inclinació del cos de porcel.lana fred, va dir tendrament:
-Ma-mà!

R. Suriñach



9 comentaris:

  1. Ha, ha... això sembla un article del Piscolabis! Fa poc la Júlia Costa parlava d'aquests personatges que s'han de recuperar com n'Enric de Fuentes.

    Aquesta obra que ens presentes és molt curiosa i fa una mica de por per la moralina que hi ha i per la una beneficència una mica paternalista. Ben bé és una obra del seu temps, en plena reconstrucció del país durant la Mancomunitat.

    ResponElimina
  2. Molt curiós...M´agrada el dibuix al carbó de Picasso...salut

    ResponElimina
  3. Molt interessant. ¡¡¡Quina riquesa cultural que té Sitges.¡¡¡ Quina llàstima que molts vulguin ensorrar-la. Tal com deia Surinyach els que no estimen un poble son aquells que se'n obliden de la seva essència, son els menyspreen la seva idiosincracia i les seves costums, o son aquells que "no senten cap sentiment vers el poble i no els importa que es perdi la seva historia.

    ResponElimina
  4. Gioconda Belli AKA Semolina Batlle i Cartró2 de setembre de 2011, 19:40

    Esclarida i romantica Bely: Ai! La Nina Rubbatta!! quina historieta més tendra i quina muralina mes trasnutxada. Et recepto una tanda de multi-vitamin i unes gotes de RESQuE (flors de Bach) que de cara a la reentree t'aniran molt be. Sitges és un tresor, un tresor que amaga perles com les que ens presentes amb tota la vehemencia.
    Els Robs, o millor dit els llatrocinis, han esta materia de primer ordre en el museus, sense anar gaire lluny i coincidint amb el seu centenari La Mona LLiça va ser Rubbatta del Loufre fa cent anys i com va ser que la van trobar, retornar? potser també va ser resultat de les prediques quaresmals d'un barbut caput-xi o d'un franciscà d'es calç.
    Sota la sotana hi cavien moltes nines i la meva hipootesi és que va ser el mateix predicador qui va rubbar la ditxosa nina. No sabia amb què jugar, i era una mica pervertit. Va ser un pla perfecte, primer sembrar el dubte entre les pobres noies sitgetanes, crear un estat de recel que les predisposava a suspitar, despres deixar passar el temps una mica de boirina per fer-les malfiar i encara més desconfiar. I per fí cataclac! a les portes de la primavera fer caure el gerro d'aigua freda de la predica.

    Menys mal que ja no combreguem en rodes de molí i que les capelletes i els escolanets han passat a millor vida a les golfes i els triforis de La PuPunta. ¨´(és que m'embarbusso Cahun 10).

    Doncs felicitats per aquesta troballa veig que segueixes en la honda del Buscando en el bahul de los recuerdos (2). Però no t'envalis massa, malfiat de la realitat: l'aturada de les obres és només un miratge, massa interessos en joc. Deixa que Joana d'Arc robi la nina per tú i que La Chioconda, amagada rera el seu pervers somriure, es disfressi amb un bigotet estil Dalí. Entre blog i blog, Twiteja i veuràs com millora el teu ànim setembrí.

    Sempre teva
    Gioconda Belli

    ResponElimina
  5. Juan Manolo Oso Panda y la Chubi de la Maria Fernanda9 de setembre de 2011, 7:40

    Querida Isabelita, estoy pasando unos dias en tu magnífico pueblo, acompañado de mi Chuby que lo quiero un monton. Hemos venido para lo de la Kedada de Bears y cada año esto tiene más volumen. Por cierto la otra noche perdí mi osito de peluche en la playa y estoy realmente desconsolado si alguien lo encuentra que lo deje en la recepción del hotel Parrots, el de la fachada azul.

    ResponElimina
  6. “Evidentment (...) en aquest moment ja fa unes setmanes que, exceptuant aquest periode de vacances en que es troben el personal tècnic i polític de les dues administracions, ja hi ha converses per a poder materialitzar el canvi en els òrgans directius i polítics del consorci del patrimoni”. Mentre a l’actual gerent de l’ens li comencen a xiular les orelles, la rumorologia sobre el pretendent a la seva cadira –insistent des de fa setmanes i no sense un cert morbo- apunta a una sitgetana molt ben calçada, i no és Beli Artigas. Temps al temps.

    ResponElimina
  7. Més aviat dóna la sensació que s’han fet seu, sense fissures, l’argumentari de la plataforma, segurament perquè la història recent està massa plena de tebiesa com per a poder expressar avui una postura molt beligerant sobre l’assumpte.

    ResponElimina
  8. Bona nit Gioconda!!! perdona que hagi trigat en contestar al teu amable i com sempre aclaridor missatge!! Que faria sense els seus comentaris?!!!! Doncs res, no es pot imaginar com està el meu bahul de los recuerdos!!!!Tinc moltes històries i moltes temes per escriure, però necessito temps...i aquest estiu no n'he tingut massa....ja se que m'ho diu pel meu bé, però ara no puc deixar tot aquest tema en mans de Joana d'Arc, massa feina per una heroina que té que lluitar per coses molt més importants que el nou projecte dels museus de Sitges. Ara ja ho tinc per la ma i toca seguir treballant... per cert, jo el Twitter no el domino i no l'utilitzo... Quan vaig llegir el seu comentari ho vaig intentar, però no vaig ssaber per on buscar... Doncs res, que espero que el proper article el trobi suficientment interessant com per comentar-lo!! Fins aviat
    Sempre seva, l'esclarida i romantica Bely... per cert, nom que tot i no ser el meu preferit, m'agrada una mica més que el de Isabelita... ai Oso Panda!!! Així que vosté és un d'aquests formosos homenots plens de celulítis que aquesta setmana m'han fet sentir una Venus? Sento dir-li que no he trobat el seu ossito de pelux, però a casa en tins uns quants i si en vol un tot seu... però no em faci passar per aquella casa blava, digna seu del Barrufets... Espero que aviat tingui notícies del seu petit Bear!!!
    Anònim, gràcies pels talls de l'article de Vicenç Morando a l'Eco de Sitges.... però no entenc el pq. No se si vol que li comenti alguna cosa, o simplement és pq en sàpiga la seva existència!!! Ja em dirà!! Moltes gràcies per llegir-me. Fins aviat

    ResponElimina
  9. Senen i Abdó Senties AKA els bessons d'or pur12 d’agost de 2014, 21:13

    A LA NENA MARÍA TERESA BENAPRÉS Y OLLER
    Quant te tinch sobre la falda
    boyjugant ab tos cabells,
    de petons, nineta hermosa,
    si te 'n faig cada moment!

    Tu sovint el cap aixecas
    y m' envian tos ullets
    una mirada que porta
    reminicencias del cel.

    !Oh infantesa! Jo 't venero.
    !Que s' és felís al ser non!
    Si jo are pogués tornarhi
    a 'n aquella ditxosos temps;
    quant la maro boy besantme
    em poses al bressolet,
    una nit m' adormiría
    per no despertar may més.

    Tú, María, tot just baixas
    d' aquest cel que somniem;
    es per xó que tan t' estimo,
    puig ala qu' hem tastat el fel
    de la copa de la vida,
    y mil desenganys plorem,
    ene convenen tan las cosas
    qu, ene fan recordar del cell

    R SURISACH SENTIES.

    L'Atlantida Núm 137 28 abril 1900

    ResponElimina