19 set. 2011

JUGAR A ARRENCAR CEBES SURT MASSA CAR. INDIGNATS VRS. MOSSOS D'ESQUADRA

 Aquest matí, com gairebé cada dia que el meu vell i esgarrat retransmissor m’ho permet, m’he llevat escoltant el Matí de Catalunya Ràdio. A les notícies de les 8 es parlava dels “indignats” que durant tot el cap de setmana han estat acampats a la porta de l’edifici de la Borsa de Barcelona del Passeig de Gràcia. Al cap d’uns minuts, Manuel Fuentes entrevistava a Felip Puig, conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya, al que òbviament li ha preguntat sobre la que han anomenat “Operació de la Borsa”, una actuació policial que s’estava duent a terme en aquell mateix moment.  Segons Puig tot estava anant sense cap contratemps, i m’ha cridat l’atenció com s’ha referit  a la “tècnica” utilitzada pels Mossos per a desallotjar un a un  els acampats, “arrencar cebes”, i que no hi ha hagut cap ferit.  Qui no recorda aquest joc? Quantes hores que havia passat allà terra asseguda, agafada amb tota la meva força a  la panxa de la meva companya (perdoneu que no utilitzi la tècnica políticament correcta de company/companya, ja que l’escola no era ni mixta i ni s’hi aplicava el submarinisme lingüístic); i les bates esquinçades resultat d’una estirada massa forta que ha fet volar tots els botons que es perdien entre les pedres del jardí. Una mala estrebada sense gaires més conseqüències que la bronca de la professora a l’entrar   a la classe amb aquelles pintes, i la de la mare quan es veu de nou cosint els sis botons extraviats. Ah, i pobre de tu que se’t passés pel cap queixar-te... I durant la Operació Borsa no hi ha hagut cap incident destacat? Doncs la meva experiència en el joc m’ha fet dubtar d’aquesta declaració de Puig! En definitiva, i vist els bons resultats, mossos i “indignats” deuen ser uns grans experts jugadors a “l’arrencar la ceba”. 


Foto de la Cadena Ser


 Insolidària i darrerament molt despistada, he seguit el matí sense tornar a pensar en els meus incompresos indignats.  Si m’hi refereixo així és perquè  des de principis de juny, quan vaig fer la meva primera incursió en el món de les acampades de la Plaça Catalunya i em vaig indignar amb el que vaig veure allà, cada dia entenc menys els reductes que han quedat d’aquella bona iniciativa que van ser els moviments del 15M. Doncs amb la meva inconsciència matutina he seguit els plans marcats per al dia i m’he acostat al Passeig de Gràcia per remenar a  la sempre esperada “Fira del llibre Antic i d’Ocasió”, que per cert, aquest any arriba a la seva 60ª edició, un gran esdeveniment cultural. Entre parada i parada, i badant en el màxim nivell permès en una fira d’aquestes característiques, he anat baixant direcció Plaça Catalunya fins que m’he topat amb  una barrera de Mossos d’Esquadra que m’impedia seguir. Amb el meu cap encara a mig gas no he estat capaç de lligar  en pocs segons aquella presència de furgons i policies amb la notícia que unes hores abans m’havia transportat a la meva infantesa. Uns crits m’han fet girar el cap vers el carril central del Passeig de Gràcia, i per allà arribaven unes vint persones (nombre molt generós per part meva) que cridaven consignes suposadament “anti-sistema” com assassins, lladres..... Ells, els indignats, han seguit el seu camí, i jo el meu , tot i  que menys concentrada en la recerca de llibres i documents que m’han de servir per escriure altres articles en aquest bloc.


Ja de tornada a casa i de nou amb el tema dels “indignats” superat, la presència de molts, moltíssims vehicles (ja que hi havia cotxes, motos, furgons i  ambulàncies) policials i sanitaris  que tallaven el carril lateral de la Diagonal de Barcelona i que envaïen la cantonada d’aquesta gran via barcelonina amb la Plaça dels Jardinets de Gràcia m’ha fet pensar en el pitjor: un greu accident de trànsit. Per sort la falta de vehicles destrossats i de ferits per terra evidenciava que aquesta no era la causa de tan magna moguda. Però allà tenia que passar alguna cosa molt important que impliqués la presència d’uns 20 mossos, 10 guàrdies urbans, i tres “ambulancieros” (ara sóc poc generosa en el nombre) vestits amb la indumentària antidisturbis i amb el casc posat (els “ambulancierus” també).  Però què?  Potser hi havia algun polític, o el rei.... potser desarticulaven una d’aquelles bandes de lladregots que tenien previst robar en 90 pisos els propers dies?  I tanta premsa vestida amb el peto fosforescent? Darrera de quina gran notícia devien anar tots aquells periodistes? Entre tanta gent passaven totalment desapercebut un grup de persones assegudes a la porta del Banc Santander, (per cert, edifici construït per Enric Sagnier, arquitecte al que se li ha dedicat una gran exposició a Caixa Forum de Barcelona), sota l’atenta mirada d’uns quants mossos.  



 Il·lusa de mena no em podia creure que els vint indignats que es manifestaven una hora abans per davant de la Borsa i que ara seien en una cantonada de la Diagonal amb Còrsega fossin la causa d’aquell gran dispositiu policial... Per sortir de dubtes ho he preguntat a una “premsa”, la qual, càmera en mà, m’ha confirmat el que em semblava impossible: minuts abans els de la Borsa (o això deien) havien entrat a la seu del Deutsche Bank i la policia els havia aturat quan estaven apunt d’entrar al Santander....Al cap d’uns minuts tots els indignats que romanien asseguts a la porta del banc han pogut marxar i seguir la seva ruta reivindicativa..., això sí, sense haver estat necessari tornar a posar a prova l’astúcia lúdica dels mossos, i mira que davant de la gran quantitat de gent que hi havia allà palplantats, la imatge prometia una nova partida, poc paritària, d’”arrencar la ceba”, ja que la mitjana era de més de tres arrencadors per ceba “indignada”. 
 
 Mentre els indignats parlaven i decidien que feien la resta del dia, tots aquells membres de la premsa que esperaven el final del joc per a fer la seva feina s’han llançat, amb micros, càmeres, gravadores... a entrevistar al portaveu del grup desallotjat!!! Davant d’aquesta imatge, per a mi la més trista i incomprensible de totes les que he vist durant la que ja he batejat com a  “operació ceballots”, he arribat a la conclusió que no puc entendre el perquè aquesta mini manifestació es considera una notícia tant important com per donar-li una cobertura de l’alçada del casament de la Duquessa d’Alba. Com si a Barcelona, o a qualsevol poble de Catalunya,  no passessin coses bones i dolentes dignes de tenir una mínima i necessària cobertura mediàtica!!!! Indignant!!! 


I davant de tot això jo em pregunto, i també estaria bé que ho fessin els periodistes i la societat civil, quant diners ha costat aquest dispositiu per “aturar” a  36  persones (nombre oficial d’ identificats que s’ha donat a les notícies de TV3) que volien entrar en un edifici privat? Publicades les dades i  amb els números a la mà cada un podria fer les seves especulacions pressupostàries que desitgi: benestar social, sanitat, cultura.... Però com es pot aturar aquest gran dispendi econòmic sense quedar com un “membre de la dreta més retrograda”, un “assassí en sèrie” de cebes de Figueres, un pro-sistema fastigós, un pijo de “merda”, un insolidari....? Que faria si estigués en el lloc de Felip Puig? Uf.., no ho vull ni pensar.... faci el que faci, més d’un botó de la bata, o de l’americana, saltarà pels aires!!!

4 comentaris:

  1. No puc més que felicitar-te per el comentari, no sé com ho fas però sempre estic d'acord amb el que escrius, et felicito sincerament ....continua així ...

    ResponElimina
  2. Se le da cobertura porque interesa al sistema. No hay más. El mismo sistema que critican los antisistema...paradójico. Salut

    ResponElimina
  3. Jo també et felicito. he tornat a la infantessa tot passant per un fet real. Em pregunto si en Felip Puig també havia jugat a "arranca cebes" a " Arranca cebollas" que era el nom que- al teu cole i al meu- es coneixia aquest joc tan divertit i econòmic...malgrat la pérdua dels botons¡¡¡ M'ha encantat el teu escrit¡¡¡

    ResponElimina
  4. molt bon article!! felicitats i gràcies!

    ResponElimina