24 jul. 2011

QUE HAURIA PASSAT SI CHARLES DEERING S'HAGUÉS QUEDAT A SITGES ARA FA 90 ANYS?

UDes del meu balcó amb vistes directes a l’Hort de Can Falç, convertit per l’ocasió en una llotja principal d’aquelles que la burgesia tenien al Teatre del Liceu, em disposo a escriure aquest text mentre gaudeixo del concert que organitza Juventuts Musicals de Sitges. Amb la veu de la soprano Rosa Mateu i amb piano de fons, les paraules em flueixen .....



Ara fa 95 anys, un 21 de juliol de 1916, Charles Deering arribava a Sitges a passar l’estiu. Després d’un llarg temps per terres americanes, el “yanqui” tornava amb la Gran Creu d’Alfons XII sota el braç, mèrit que li havia estat atorgat durant el mes de març pel govern de S.M, un reconeixement creat a propòsit per tal de premiar la seva funció en la difusió de la cultura i l’amor per les Belles Arts. Aquesta distinció va fer que aquell mateix 21 de juliol, durant el ple de l’ajuntament sitgetà, s’acordés anar a felicitar a Deering i notificar-li la decisió de nomenar-lo fill adoptiu de Sitges. Deering va rebre amb alegria la noticia, demostrant el gran amor que sentia per aquesta petita població catalana.


El dia 23 d’agost, coincidint amb els actes d’inici de la Festa Major, l’alcalde Simó Llauradó, va fer entrega a Deering una làpida artística que recordava aquest nomenament. La peça, obra del gran escultor Josep Llimona, representava a una figura femenina nua que gravaba la dedicatòria: “ La Villa de Sitges a su hijo adoptivo Exmo. Sr. Carlos Deering, Gran Cruz de Alfonso XII, 23 de agosto de 1916”. La lapida que es va entregar era el motllo de pasta que serviria per a fer posteriorment làpida definitiva de marbre, però Deerig tenia previst marxar cap a E.E.U.U el dia 25 d’agost, fet que va impedir que Llimona tingués acabada la seva obra. L’ajuntament va prometre a Deering que quan tinguessin la peça final li farien arribar a Amèrica, però tot va quedar en una promesa i el marbre mai va ser realitzat.


Deering, que des de la seva arribada a Sitges va convertir-se en un dels grans benefactors del poble, on hi tenia grans amics, sempre va tenir aquesta placa en un lloc privilegiat. Actualment l’obra de Llimona té un lloc preferent en una de les parets de la galeria de la casa de Deering a Cutler, a Miami, finca que pertany als seus descendents.



Després d’estades curtes i espaiades, durant el mes de setembre de 1919 Deering va instal•lar-se a Sitges per una llarga temporada, que finalitzaria dos anys mes tard, amb la marxa sobtada i definitiva de Deering de Sitges. Una “fugida” fruit del descobriment dels veritables interessos i moviments econòmics tramats per Miquel Utrillo durant aquells darrers anys en els que el nord-americà li havia donat plena confiança i llibertat a l’hora de realitzar tots els tràmits necessaris per anar adquirint els edificis i les peces artístiques que composarien el conjunt de Maricel. Així doncs Deering, molt dolgut i desil•lusionat, va trencar tota relació d’amistat i professional amb el que havia estat el seu home de confiança, i va decidir deixar Sitges emportant-se amb ell tota la seva col•lecció d’art que havia anat comprant per a decorar el Palau Maricel. La notícia de la marxa de Deering va caure com una bomba en molts àmbits polítics i socials espanyol i catalans, però on més greu va saber va ser entre els veïns de Sitges, que des del primer moment van apreciar, agrair, respectar i admirar profundament a la persona i l’obra de Charles Deering.

El tema va tenir tanta transcendència que va arribar fins al Congrés dels Diputats, on durant la sessió del 28 de juny de 1921, es va llegir el prec del Sr. Lerroux al Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, per a que intercedís per tal de convèncer a Deering que no marxés de Sitges, i en cas de que això no fos possible, trobar la manera de que el govern espanyol o el Català, adquirissin part de la col•lecció d’art de Deering, conformada per obres importantíssimes com eren uns quadres de Goya i Zurbarán. En el seu prec, Lerroux fa diverses referències a la bellesa i a la importància arquitectònica del conjunt de Maricel.

“ ...pero se encontraba aquel antiguo edificio adquirido por el norteamericano en condiciones tan excepcionales, situado sobre una peña avanzado sobre el mar, con restos de arquitectura tan típica y con características que, enamorado, sin duda, de la tradición que ello representa, el ciudadano norteamericano se propuso restaurar y restauró, a costa de no escasos sacrificios pecuniarios todo aquel establecimiento que lleva hoy el título de “Mar y Cel” como dicen hoy por Cataluña. Acumuló allí el gusto artístico de aquella raza, por instrumento de uno de sus más esclarecidos artistas, no escasas riquezas, muchas de la cuales ya en manos de charamileros, y bajo la inspiración de ese preclaro artista que se llama Utrillo fue restaurándose todo aquel edificio, llegando a constituir una agrupación de varios distintos y formando un museo tan original, que probablemente no existe par en el mundo, porque allí cada una de las cosas que se han instalado para recreo del espíritu de los visitantes y de su propietario, parece que se fabricó desde su origen para que estuviere en lugar donde pueda el visitante admirarla.”

El text complert de Lerroux va ser publicat al setmanari El Baluard de Sitges el 9 de juliol de 1921. Els comentaris que allà s’hi escriuen sobre la possible marxa de Deering, demostren que els sitgetans no eren molt conscients de la ferma decisió presa pel nord americà. Davant de les contundents demandes de Lerroux, els representants de l’Ajuntament de Sitges i la Junta de l’Hospital, van visites a Deering al Maricel per tal de deixar-li clar el seu agraïment per tot el que havia fet per Sitges aquells darrers anys, i preguntar-li sobre la veracitat de les afirmacions fetes per Lerroux. Deering els deuria “mentir” molt bé, ja que sembla que tots els membres de l’Ajuntament i de la Junta de l’Hospital van sortir convençuts de que Deering no tenia cap intenció de marxar del poble.

Però poc a poc es van anar adonant de la veritable situació, i els sitgetans van ser conscients de la realitat. Així que davant de l’evidència de que Charles Deering havia decidit marxar de Sitges i emportar-se amb ell tota la seva col•lecció d’art, es va començar un moviment popular per tal de demanar a Deering que s’ho repensés. Al Baluard de Sitges d’una setmana més tard, el 16 de juliol, la primera pàgina s’hi podia llegir amb unes grans lletres “Llahor a Mr. Deering! Visca Marycel”, acompanyades pel manifest que convidava a que “tot el poble en pes, és a dir, tots els habitants de Sitges, agrupats en pública manifestació, s’encaminin a MARYCEL a retre homenatge als benemèrits Srs. Deering l’homenatge de tota la població agraïdíssima”

Es tractava d’una convocatòria “al POBLE DE SITGES, sense distinció de classes, estaments ni sexe”, per a que a les onze del matí del diumenge 17 de juliol de 1921 es reunissin a la Plaça de la Constitució (actualment plaça de l’Ajuntament) per a dirigir-se “amb compacta multitud presidida per les Autoritats, dirigir-se a Marycel per tal de mostrar als Srs. Deering “l’apreci i admiració lleal de la Blanca Vila, que els estima, considera i vol entre nosaltres.

L’acte d’homenatge a Deering va ser un èxit de participació, i el diumenge els carrers de Sitges es van omplir de vilatans que volien mostrar públicament el seu reconeixement a senyor de Maricel. La comitiva anava presidida per la Banda de El Retiro, a la que seguien l’alcalde, el senyor Julià; el jutge, el regent, el cabo de Sometent, el fiscal, l’ajuntament en ple, la junta de beneficència; l’arquitecte municipal, Sr. Josep Maria Martino; la Comissió Organitzadora, periodistes vinguts de Barcelona, la banda de El Prado.... i fins i tot l’alcalde accidental de Barcelona, el Sr. Coll i Rodés.

La manifestació va fer un llarg recorregut pels carrers Major, Parellades, Bonaire, La Ribera, Nou, Major, Plaça de la Constitució, el Baluard de la Punta i Maricel. Ja des del Baluard de Santa Caterina, era impossible fer-se pas per arribar a la mansió dels Deering, on les autoritats van ser rebudes i ateses pels amfitrions, que van escoltar estoicament les demandes (súpliques) de l’alcalde de que no marxessin de Sitges, i que no s’emportessin les obres d’art que fins uns dies abans omplien el palau Maricel i que en aquell moment ja estaven empaquetades per ser enviades a Amèrica. Deering que ja tenia la decisió presa, es va veure obligat a sortir al balcó que donava a la plaça de Sant de Sant Joan, per agrair al poble de Sitges tota aquella manifestació, aparició que va provocar crits i aplaudiments entre els molts sitgetans que estaven allà.

Però a la notícia d’un reporter de La Vanguardia enviat a Sitges per cobrir l’acte, deixava clar que Deering ja tenia decidit el seu futur i el destí de les seves obres. A la crònica es llegeix: “En las paredes faltaban algunos cuadros, entre ellos un Greco; parte de los tapices han sido descolgados y estaban en tierra a punto de ser enrollados; acá y allá veianse paquetes de objetos; en aquellas habitaciones antes tan ordenadas, cuidadas con singular esmero, reinaban el desorden y el abandono, que preceden a un cambio de casa”.

Deering va respondre a aquest gran acte de reconeixement sitgetà amb una carta enviada a l’Ajuntament. En ella Deering escrivia: “Vosotros me decís que mi nombre y el de mi esposa están grabados en los corazones de los vecinos de Sitges. Yo os digo como respuesta que el nombre de Sitges es para mi el nombre de mi segunda Patria, y que lo pronuncio siempre con el mayor cariño”.

Les demandes seguien dia rere dia, i al Baluard de Sitges del 30 de juliol de 1921 es va publicar un bell text de R. Suriñach Sentís, que amb el títol “L’Homenatge a Mr. Charles Deering”, feia una oda a la persona i a l’obra d’aquest. Entre les belles paraules que allà podem llegir destaca una que amb el temps i tenint en compte la greu situació en que es troba l’edifici del Maricel de Mar, podem considerar premonitòria:

“El Palau, tancat, fora com una tristesa, com un estigma, i la mar hi cantaria com al peu d’una tomba, car tot el que s’abandona, senyor, ja és com la pròpia tomba”.

Però Deering estava molt dolgut, massa per canviar la seva decisió de marxar de Sitges Aquests moviments van fer que les alarmes també es disparessin a la província de Tarragona, davant de la possibilitat que Deering també abandonés el castell de Tamarit i s’endugués totes les obres que allà desava. A principis del mes d’agost de 1921, la Comissió Provincial de Monuments de la província de Tarragona va acordar dirigir-se a Mr. Deering per a demanar-li que no sols s’abstingués de treure d’Espanya els tresors de Maricel, sinó que tampoc ho fes amb els de Tamarit.

A principis del mes de setembre, el Marqués de la Vega Inclán, comissari reial de Turisme d’Espanya, va arribar a Sitges, instal•lant-se al mateix Maricel, i així explicar-li a Deering la proposta del ministre de Belles Arts per mantenir les obres d’art a Catalunya. Aquesta també va ser una visita infructuosa i inútil. Així que a mitjans del mes de setembre de 1921, el trasllat de les obres artístiques de la col•lecció Deering va ser un fet. Algunes van ser dipositades a la seva altra possessió catalana, el Castell de Tamarit a Altafulla (Tarragona), i un gruix important de peces embarcades cap als E.E. U.U., conjunt que conformaria la decoració de la mansió que Deering es faria construir a Miami per poder exposar aquesta importantíssima col•lecció d’art.



Abans de marxar i deixar enrere el seu somni i el seu projecte de vida, Deering va sentir la necessitat de demostrant la seva gran amistat al pintor Ramon Casas, la persona que l’any 1909 l’havia portat a Sitges per primera vegada, descobrint-li aquella bella i petita vila marinera que tant el va enamorar, fins al punt de construir-hi el seu palau. Així que el 14 de setembre de 1921, pel preu simbòlic de 10.000 pessetes, Deering va vendre a Ramon Casas la seva casa d’hivern, Can Xicarrons, l’edifici que es trobava entre el Cau Ferrat de Rusiñol i el Maricel de Mar.

Charles Deering, que moriria a Miami el 5 de febrer de 1927, no va tornar mai més a Sitges. Però la vinculació de la família Deering amb el nostre poble segueix vigent i amb llaços molt forts. Aquest es deu al “descobriment” que moltes dècades més tard en va fer un dels seus descendents, crònica que vaig explicar en aquest bloc ja fa més de dos anys. Quan ell  va arribar a Sitges per primera vegada, i com si l’amor fos genètic i es pogués passar de generació en generació, es va enamorar del poble i de la seva llum, igual que se n’havia enamorat Charles Deering l’any 1909.



Entenc, i no penso jutjar, les raons que van portar a Charles Deering a marxar. La traïció, i menys d’un amic, no agrada a ningú; entenc que decidís emportar-se amb ell tota la seva col•lecció d’art.Vist ho vist, a saber a mans de qui haurien anat a parar aquelles bellíssimes peces; entenc moltes coses, però egoistament penso que si Deering hagués escoltat les demandes sinceres del poble de Sitges que aquell 17 de juliol de 1921 es van llançar al carrer per suplicar-li que no marxés, ara el seu estimat Palau Maricel no es trobaria en la greu situació en la que es troba; la Casa Xicarrons (casa Rocamora per alguns) mai s’hauria segregat del conjunt de Maricel i a ningú se li hauria passat pel cap enderrocar el seu interior, fent desaparèixer amb ell el ressò de les moltes converses tingudes al voltant d’aquella llar de foc, les imatges dels dies viscuts entre aquelles parets, les veus llunyanes de dos amics com eren Deering i Casas, debatent sobre la vida, l’art.... en definitiva, encara tindríem en nostre Palau Maricel!

4 comentaris:

  1. Això si que és un culebron, però que va passar realment entre Deering i Utrillo, quina o que va fer saltar les alarmes i consumà la traició??

    ResponElimina
  2. DEC,el culebron és molt clar, i el que va passar entre Deering i Utrilo es farà públic molt aviat, quan per fí surti publicat un llibre que tracta de la realció entre aquests dos personatges, i també Ramon Casas... un treball que ha de sortir en pocs mesos!!

    ResponElimina
  3. Barbara von Schindler Marquesa de Deering antes conocida como Carmeta del Prat del Llobregat2 d’agost de 2011, 17:59

    Que hauria passat si Mrs Deering hagués romàs a Sitges ? probablement hagués anat comprant les cases del carrer Sant Joan i ben aviat el seu afany de possessió s'haguera escampat per les casotes del carrer d'en Bosch i més enllà el carrer Major i el de l'aigua i després tota la platja de Sant SEbastià hagués caigut sota la pressió del talonari americà. En acabat quan ja tot hagués estat seu, aconsellat per algun cutrillo de torn, haguera impulsat un park temàtic a l'estil del Tibidavo, al cap ia la fi era un magnat de la maquinaria agrícola americana NO?. Sitges avui seria com Lass Vegues però en diriem Les Begues o potser les ribegues ja que en el seu afany de comprar i posseir hagues comprat mig garraf incloent Sota Ribes, El Palou, Santa Barbara i la Trinitat.

    Es clar que a canvi hauria construit una nova Sitges en un indret molt semblant al que avui en diem Les Pruelles. Hagués construit un port molt semblant al de Barcelona i hores d'ara tindriem ancorats catorze transatlàntics que serien l'enveja de Miami.

    M'en descuidava La Punta l'hauria comprat al bisbat o a qui convingui i amb el vistiplau d'algun arquitecte sonat (Gaudí per posar un exemple) haguera fet construir una replica de la catedral de Palma de Mallorca.

    Tot això és un suposar i posats a fer-ho també podriem fer la seguent suposició: Que hauria passat si el doctor Perez Rosales no hagués instal·lat un ascensor en la seva residència front del mar en l'anomenta Palau de Maricel de Mar?.

    ResponElimina