26 gen. 2011

LES COSES CANVIEN?.. PUJOL PARLA D'INDEPENDÈNCIA I HEREU RETIRA UN VESTIGI FRANQUISTA

Foto treta del blog El Nasses de Sant Boi

Avui fa setanta dos anys, i desprès d’un mes en que Barcelona va viure sota les bombes, el 26 de gener de 1939 l’exèrcit entrava a la ciutat per tal d’ocupar-la. A  partir d’aquest moment, i fins a la mort del General Francisco Franco l’any 1975, Barcelona va viure sota la dictadura franquista. Les conseqüències d’aquesta ocupació foren l’abolició de l’autonomia catalana i les seves institucions polítiques, principalment la Generalitat, i la prohibició de qualsevol manifestació de catalanitat, ja fos la llengua o actes culturals. 

Han passat més de setanta anys des d’aquest dia assenyalat amb vermell sang al calendari català, i hi ha algunes odis vers la nostra cultura que no han canviat. Per sort, avui hem rebut una bona notícia. L’Ajuntament de la ciutat comtal ha anunciat que el diumenge que ve retirarà l’escultura de la Victòria col·locada en el monument que remarca la cruïlla entre el passeig de Gràcia i l’avinguda Diagonal.  Aquesta figura femenina, al peu d’un gran obelisc conegut popularment com el llàpis,  és un dels  darrers vestigis franquistes que encara queden a Barcelona, i si es compleixen els passos marcats des del consorci barceloní, el  diumenge ja dormirà a l’anonimat dels tallers de restauració del Museu d’Història de Barcelona.

Però la plaça i el monument que avui és protagonista del meu bloc, té una història de més d’un segle que es mereix un reconeixement.

El Cinc d’Oros. Una plaça de la mà de la història
L’any 1907, durant la monarquia del rei Alfons XIII, l’Ajuntament de Barcelona va acordar aixecar un monument per homenatjar la figura del president de la Primera República, Francesc Pi i Maragall. El lloc triat fou a l’espai que fa de cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la recent estrenada Avinguda Diagonal. Però el disseny de la plaça es va allargar, i no fou fins a l’any 1915 quan es va urbanitzar l’espai.

El projecte ideat per Florensa i Vilaseca era un obelisc envoltat de 4 fanals. Fou durant la construcció d’aquest, i mentre es col·locaven les quatre bases circulars per a col.locar els fanals, junt amb l’espai centra on es tenia que situar l’obelisc, tots ells espais que encara eren buits, i que recordava la carta de naips de la baralla espanyola, el Cinc d’Oros, sobrenom que es va popularitzar i que encara s’utilitza actualment per a refererir-se al lloc. 

L’arquitecte Pere Flaqués, que ja havia participat el 1906 en la realització i disseny modernista dels 31 fanals i bancs del Passeig de Gràcia, amb col·laboració del forjador Ballarín, projectà 4 grans fanals de ferro forjat que reposaven sobre una base de pedra de Figueres.

Foto extreta de la pàgina "Històries de Barcelona".
L’any 1932 l’escultor Viladomat va guanyar un concurs públic amb la seva obra “la República” dedicada a Pi i Maragall, que havia d’ocupar l’espai central de la cruïlla. 

L’enfrontament entre catalanistes i lerrouxistes, i l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, van fer que la inauguració de l’obra no fos dons el 6 d’octubre de 1934; es tornà a fer una altra inauguració més solemne dos anys més tard.

La dictadura franquista va fer treure l’escultura i els 4 fanals, portant-los als antics magatzems municipals del carrer Wellington, i l’escultor Frederic Marés va fer una altra escultura, però ara dedicada a la Victòria Franquista. La figura femenina de bronze, amb la mà alçada que agafa una corona de llorer i a l’altre una petita victòria alada.


Des de 1983, i desprès del cop d’estat del 23 de febrer, la plaça canvià de nom i es dedicà a Joan Carles I. Fou en aquest moment quan l’Ajuntament va decidir tapar la inscripció franquista del peu de l’estàtua de Marés amb un escut de la Casa Reial. 

L’escultura de la República fou reubicada l’any 1990 a la Plaça Llucmajor  de Nou Barris, en una base feta pels arquitectes contemporanis, Piñón i Vilaplana. També els fanals van trobar un nou lloc a l’avinguda Gaudí, quan aquesta va ser remodelada el mateix any 1990.

Aquesta plaça ha esdevingut un símbol de la ciutat, ja que per ella han passat els principals actes que han tingut Barcelona com a protagonista. Des de la manifestació de 1976, que sota el crit de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, dins a la més recent que va tenir lloc aquest estiu de 2010 amb el lema “Som una nació nosaltres decidim”.

Ah, i just avui el president Jordi Pujol ha dit que la independència de Catalunya és viable... potser algun dia no molt llunyà celebrem aquesta llibertat tan anhelada davant d’aquest monument, espectador privilegiat del pas de la nostra història.

9 comentaris:

  1. Se l'havia de treure per lletja i per símbol franquista!

    ResponElimina
  2. Me n'acabo d'assabentar d'un munt de coses! Tan de bo es facin efectius els teus desitjos :)

    ResponElimina
  3. També retiren la inscripció d'una de les plaques de marbre del monument? O ja l'havien retirat? Només es pot llegir de molt a prop... i mai he sentit a ningú parlar d'ella. El texte, per cert, és com per guardar-se en el museu de la infàmia.

    Quant al discurs d'en Pujol, ni cas. Por sus hechos los conoceréis.

    ResponElimina
  4. Home, Pujol, ja ho sabiem que era viable la independència. No hi ha res etern en aquesta vida, ni tan sols la "sacrosanta" unitat de l'actual estat espanyol, que un dia, "años ha", no existia, i un dia, tard o d'hora, tornarà a no-existir.
    Llei de vida que, com totes, s'acabarà complint qualsevol dia d'aquests, per sort dels (soferts) catalans.

    He trobat un "typo" al text: Helio (Heliodor) Piñón i Albert Viaplana (no Vilaplana)... ;)

    "Il·lustres" arquitectes autors de la Plaça dels Països Catalans, del Centre d'Art Santa Mònica, del CCCB, del Maremàgnum i de la Rambla de Mar,... i de tants d'altres.

    Ah! i la que també ha de desapàreixer és l'aguilota -plàsticament considerablement lletja com ella sola- del mig de la llera de l'Ebre, davant dels "morros" de la antiquíssima -i catalaníssima, per extrapolació cronològica- ciutat de Tortosa.
    Aquell monstre sí que fot angúnia. Però sembla que CiU no la vol treure (al PP, en canvi i obviament, aquell artefacte franquista al bell mig del riu els hi sembla poc menys que un regal dels déus).

    pd. xula la postal sèpia... la Casa de les Punxes, en penombra i llunyana, segurament revelen de forma abstracta la imatgeria original imaginada per Puig i Cadafalch quan va voler posar un petit castell-del-comte-Dràcula al mig de la Diagonal. Ni Walt Disney ho hauria fet millor. L'edifici en primer terme, de Sagnier, ja no sembla tan evocador.

    Aquí un parell de fotos dels fanals de Falqués al Cinc d'Oros:

    http://1.bp.blogspot.com/_QdrvbaC2_O4/SrEKEvO_6GI/AAAAAAAAA-o/RbE8sxjZeAI/s1600-h/edit0001.JPG

    http://2.bp.blogspot.com/_QdrvbaC2_O4/SrEKEF2y4JI/AAAAAAAAA-g/CCUtXByIaFU/s1600-h/edit0002.jpg

    ResponElimina
  5. MBG... totalment d'acord....

    Clidice, moltes gràcies pels teus comentaris sempre estimulants..

    Luís, la placa a la que et refereixes és la del escut de la casa Reial?. Em tens intrigada... demà m'hi acosto i t'ho dic...En el que no estic amb tú és en no fer cas al discurs del President Pujol...Jo el vull escoltar i creure... coses de la vida!!!

    Ai Medit... quantes coses que aprenc amb els teus comentaris.. com sempre van molt més enllà que els meus petits posts... per cert, gràcies per la correcció.. ho poso bé. Quan vaig escriur l'article devia estar pensant en els dolços de la pasteleria de la Plaça Gregori Taumaturg...ui... un altre exemple d'arquitectura a comentar...

    ResponElimina
  6. Algun dia ho celebrarem, però que no sigui massa llunyà...!

    ResponElimina
  7. Hola,

    La placa de la que parlava es podia llegir des de l'autobús (si sabies que hi era i tenies bona vista). Estava gravada en el marbre de la base del llàpiç, però ningú havia repintat les lletres. Era el discurs típic de "los mártires" caiguts per l'actuació de les forces "rojoseparatistas" (sic), etc. Fa dos anys encara hi era. Però ningú en parla.

    Quant al discurs d'en Pujol, el meu escepticisme és del tamany dels Pirineus i no és una persona que m'inspiri confiança, ans el contrari. Si he de ser sincer, crec que d'aquí a uns anys descobrirem que ell (o amb ello) va iniciar(-se) la decadència econòmica i cultural de Catalunya. Però aquesta és una opinió discutida i discutible, i no és moment de pol·lèmiques com aquestes.

    Tornem a l'arquitectura i l'escultura, i pregunto en veu alta si no hauria estat bé conservar algun vestigi d'arquitectura feixista a Barcelona, ben explicada i documentada. El monument als caiguts que hi havia a la Zona Universitària, per exemple, mereixia convertir-se en un monument a TOTS els caiguts, no pas desaparèixer (tot i comprenent que representava un règim nefast i repugnant). Aquest sí que és un tema polèmic!

    ResponElimina
  8. No canvien, només és que venen eleccions

    ResponElimina