23 des. 2010

LA FORÇA DE LA MEMÒRIA

Han passat vint i un anys, i la clarividència sobre la força de la  memòria cada dia em té més intrigada. L’arribada a les dues dècades d’enyorança, fa que la certesa de la continuïtat del record supera la tristesa de la soledat. Amb catorze anys no vaig comprendre amb la consciència que es mereixia, la gravetat del teu acte. Inconscient? valent? casual? Mortal. Cada any que es commemorava la teva fugida, el teu pas endavant, jo no podia fer res més que imaginar quina cara tindries al complir quinze, setze, disset...... trenta cinc anys. Ara aquest pensament ja no és primordial. Seguiries tocant la flauta travessera o finalment hauries fet públic el teu disgust a l’hora de tenir que tocar per obligació aquest instrument? Et confesso que, tot i les moltes bromes que et fèiem quan de sorpresa entravem a la teva habitació i et trobàvem amb la boca de pinyó i els llavis petoners bufant pel petit forat de la flauta, les melodies amb les que ens delitaves ens deixaven sorpresos i cofois. Potser si no haguessis decidit fugir d’aquella manera tan ràpida i sense comiats, ara els tres formaríem un grup musical: flauta, piano i per a mi la caixa xina, que la música segueix sense ser el meu fort.

Avui he tornat a l’Aleixar. Ha estat dur, i això que el meu retorn a la casa de les nostres aventures, on vam gaudir plenament de la nostra amistat juvenil, ha estat virtual. Amb la troballa de les fotografies he pogut fer un recorregut pel jardí,  la galeria, la cuina on la Tata feia alls fregits únicament per a tu, el seu nen; pel menjador ple d’obres d’art i per les habitacions amb aquells llits barrocs tan poc adients per a la nostra edat però que ens inspiraven tantes aventures i jocs d’infants. 

Ah, per cert, la bassa on només em banyava quan era neta i es podia veure el que hi havia al fons, o quan entre els dos aconseguíeu tirar-m’hi tot i els meus renecs, ara és una gran piscina blava com la dels nostres somnis. Com ens hauria agradat submergir-nos en aquesta aigua transparent. Però que hauríem fet sense caçar els capgrossos que desprès m’emportava a Sitges per poder veure com anaven evolucionant: cua, potes, sense cua, granota...? Aquest record em fa adonar de la impossible coexistència entre la piscina i la granota. El passat i el present. El teu record i l’oblit.

3 comentaris:

  1. No hi veig oblit sinó un profund record i enyorança del què i qui anem perdem al llarg del temps...

    ResponElimina
  2. M'ha fet molta impressió. Recordo el seu rostre d'infant trist.

    ResponElimina
  3. Galderich, hi ha persones que no es poden oblidar mai... i com més anys passen els records encara es fan més presents...

    Vinyet, avui fa 21 anys... molts. Al final si que tenia una mirada trista...però jo al menjador tinc un foto de nosaltres el tres abans de que el món es girés... i em conforta pensar que allà erem feliços...

    ResponElimina