8 nov. 2010

LA DIFERÈNCIA ENTRE ESTIMAR I IMPORTAR UN RAVE. PRAGA vs SITGES?

Tot passa i tot queda!!! Desprès de tres dies de viatge a Praga, una ciutat màgica, plena d’història i bellesa, la meva convicció de la necessitat de conservar l’essència dels pobles encara se m’ha manifestat amb més força. Catedrals medievals, edificis barrocs, castells neogòtics, impressionants façanes modernistes, belles construccions art deco, grises cases amb records de l’època comunista....comparteixen protagonisme sense cap voluntat de destacar els uns per sobre dels altres.

Mínimament coneixedors del dur passat d’aquesta ciutat i de les moltes batalles que ha tingut que guanyar al llarg d’aquests darrers segles fins aconseguir, fa poc més de sis anys, la desitjada i obligada llibertat, sobta la lluminositat i bellesa de  les seves façanes perfectament restaurades, la netedat i conservació del carrers cobert per petites llambordes de pedra, que es col·loquen buscant bells jocs estètics que semblen catifes bicolors. Una visió global de la ciutat de Praga em porta a una evidència:els seus habitant i representants polítics se l’estimen, sentiment que els porta a voler conservar i lluir mundialment el seu patrimoni. Estimar..., condició fonamental per entendre aquest respecte pel seu passat, i que altres pobles (o governadors) no tenen per la seva ciutat, ja que el poble els importa “un rave” com es diu vulgarment, amb les conseqüències paisatgístiques, patrimonials, arquitectòniques i socials que això comporta.

Perdent-me voluntàriament pels carrers de Praga, i seguint la meva tendència de fixar-me en els detalls que omplen les façanes d’aquests imponents exemples d’arquitectura moderna, les sorpreses són constants i molt interessants. Grans conjunts escultòrics, vitralls, pintures murals, petits detalls amb una gran força estètica.... i de sobte una finestra amb llum a peu de carrer em crida l’atenció. 
Es tracta d’una aula de la Univerzita Karlova.  Per curiositat m’hi aturo i no puc més que posar-hi el nas per saber que s’està explicant allà i em quedo molt parada amb el que hi ha escrit a la pissarra del fons: Consell de Cent, El Conqueridor, Corts Catalanes!. No m’ho puc creure, just el dia que a Catalunya es discuteix si el Papa Benet XVI ha de parlar o no en català durant la consagració del Temple de la Sagrada Família, en una aula del centre de Praga una desena d’alumnes locals passen la seva tarda de divendres aprenent la història de Catalunya i el seu idioma, el CATALÀ!!! Semblo burra, però no puc més que felicitar-los des de la finestra, i mostrar el meu agraïment per la seva voluntat i per l’alegria i esperança que m’han donat!. 

Un cartell on llegim, ARCA, Aula de Recursos de Català “Carlemany”, em serveix per un cop a casa, buscar informació sobre aquest projecte. Es tracta del Lectorat Català a Prada, una molt bona iniciativa creada l’any 1991 pel Govern d’Andorra i que gairebé 20 anys més tard està totalment consolidada a la capital Txeca.

Al cap de dos dies deixo la ciutat amb el convenciment de que algun dia, no se si proper o llunyà, hi tornaré; i amb la tranquil·litat de que quan la sort em permeti tornar a passejar pels carrers empedrats de Praga, per molts anys que passin, tot seguirà igual o millor. Aquest pensament em produeix tristesa i melangia, ja que quan penso en Sitges, no li veig en lloc aquest gran futur.  



Avui de tornada a la realitat de nou topo a les pàgines salmó de La Vanguardia amb  una notícia, que seguint la tendència de les darreres publicacions aparegudes en aquest diari, té més de publi-reportatge de l’Ajuntament de Sitges, que de notícia neutre i clara.  Un cop més el macro reportatge pro-Baijet va signat pel periodista Ramon Francàs, al que li recordo, per si algun dia aquest tema li pot interessar, ni que sigui per omplir una petita columna de la Vanguardia, que la Denúncia per la Reforma dels Museus de Sitges ha estat portada fins al Parlament Europeu.

La notícia que es mereix aquesta article destacat, tracta d’una forma molt “original”, les obres de millora que s’han realitzat darrerament a la discoteca L’Atlàntida. L’únic que sembla destacable és que l’edifici situat a ran de mar, ha perdut l’accés directe i privat a la platja i que s’han realitzat obres per a minimitzar la contaminació acústica que tant molesta als veïns propers, els quals han denunciat repetidament aquest greu problema de convivència. Uns aparells que per sorpresa i indignació dels veïns amargats no van ser posats en funcionament durant moltes de les nits d’aquest estiu.  Aquestes molèsties que alguns consideren necessàries per a conservar l’hegemonia festiva i “fiestera” del nostre poble, van convertir-se ne una proposta de tancament de la discoteca durant les nits en les que els membres del Club Bilderberg es trobaven reunits a Sitges.

Però això si, als pobres de l’Atlàntida, l’Ajuntament de Sitges els hi ha posat una multa de 32.000 euros per  les obres il·legals que es van dur a terme abans de l’estiu, i que han estat considerades com a “infracció urbanística molt greu”. Uf, deuen estar en números vermells!!! I amb les orelles vermelles de ràbia davant del gran coneixement legal d’un estudiant de dret Gerard Gasset, que ha posat temps i ganes en demostrar la il·legalitat d’aquesta discoteca... Tots tenim les nostres guerres, però que sempre contra els mateixos molins!!!


Davant d’aquests pensament, Praga torna al meu cap. Em té enganxada i em sap greu poder-me’n oblidar aviat. Abans de marxar de la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona recordo que necessito un llibre en català. Pregunto on estan les novel·les. No em conec gaire aquest modern espai de lectura i estudi. La bibliotecària em mostra unes llibreries just davant seu i em diu que aquí comença la Z. Vaig directe a aquesta serp de llibres i agafo el primer que veig amb un títol en català (allà les novel·les no es separen per idiomes) i quina és la meva sorpresa al veure que es tracta d’una obra de l’escriptora Monika Zgustova, escriptora nascuda a Praga i que ja fa uns anys va decidir establir la seva residència a Sitges. No m’ho penso gens i agafo dos dels seus libres, “Jardí d’Hivern”, amb una foto del Pont de Carles a la portada,  i La dona silenciosa. Aquesta nit, ni que sigui de cor i lectura, tornaré a passejar-me pels carrers empedrats de la màgica ciutat de Praga de la mà d’una de les seves filles. Penso si jo li podria fer aquest viatge al contrari: agafar la mà de la Monika i mostra-li la bellesa del meu Sitges. No ho tinc molt clar. Tot passa i tot queda?.

3 comentaris:

  1. Eis! Així que per Praga eh? ;D Ja saps d'on fer una "Guia de Viatges" doncs... jejeje! ;P Per cert, i tot i estar d'acord amb el manteniment de la història arquitectònica de la ciutat és també molt lamentable com l'efecte "Turisme" ha afectat a la ciutat caient en el fàcil camí dels establiments "típics" per turistes, i es que és la ciutat amb més pizzeries per m2 que he visitat! I sí! He estat a Itàlia... XD

    En aquest fet em feia pensar en el que seria el Sitges dels 70 amb el boom dels Suecs,... i la reconversió de la oferta turística cap al que "volen els altres"... perdent totalment la personalitat en aquests aspectes...

    Sobre les "guerres personals" em vaig quedar molt impressionat del Gerard Gasset, realment una bona manera de començar a practicar en el món jurídic i a més a més deixant clar que l'Atlantida sí o sí tancarà... Amb un discurs fonamentat i clar contrastava totalment amb el "amiguismo-immadur" en que se'l qüestionava a l'entrevista... Dues visions contraposades, la de "estigues calladet" amb la de "les coses com són".

    ResponElimina
  2. Salut. Sitges es mi segunda casa. A´´un recuerdo cuando en los años sesenta solo habían diez trenes de ida y vuelta, el último a las 22 y 10 de la noche...Sigue siendo tan bonita, tan bonita ¡¡¡...tan bonita ¡¡¡salut. Teu, Miquel

    ResponElimina
  3. Edu.....quanta raó que tens.... Praga m'ha semblat una ciutat d'una gran bellesa, però que necessiten una reinvenció turística forta!!! Creu que no he trobat ni un regal original, més enlllà de les típiques titelles o les joies de granat!!! Al final em vaig tenir que conformar, o millor dit, els nens, amb un M and M's que vaig trobar a l'aeroport!!!

    Ah, i el millor lloc on vaig menjar,va ser en un restaurant italià... la veritat és que el menjar txec no té res d'especial!!!

    Jo també he quedat impressionada amb la capacitat i els coneixements d'en Gerard.. crec que en aquest moments de boom informatiu sobre la generació ni-ni, persones com en Gerard, que amb 23 anys demostra tanta qualitat i valentia, s'han de fomentar com a exeple d'una altra societat!!!

    Miquel, no se si Sitges està encara tan bonica com tu la tens al cap, però el que si que tinc clar és que no hem de permetre que ens la destrossin més.... Records

    ResponElimina