16 set. 2010

UN BESNÉT DE DEERING RETORNA A SITGES.........


Aquest diumenge, desprès d’un estiu dominat pel sol i el bon temps, Sitges lluïa d’aquella manera tan especial i vibrant que fa que molts s’enamorin del nostre poble a primera vista. Aprofitant la bonança d’aquest dia, i amb la sensació de que.......
Però com es deia en un famós  programa de la tele dels anys 80 “hasta aquí puedo lleer”.....Si, en aquest punt la coincidència entre la crònica de fa justament un any i mig, queda tallada bruscament.
Quan el 10 de març de 2009 vaig escriure en aquest blog l’article “Un besnét de Charles Deering visita Sitges”, text en el que parlava de l’emoció que va sentir aquest jove americà al poder veure amb els seus propis ulls el conjunt de Maricel, aquell impressionant palau que cent anys abans havia fet construir el seu avant passat, i del que tant havia sentit parlar a casa   seva,  res ens podia fer imaginar que avui aquest bell espai es trobaria en un moment tan crític.
Des del moment que va posar els peus en aquest espai ple de records mai viscuts i coincidències, i coneixedor de les velles imatges de la construcció del conjunt arquitectònic, ell va posar-se al cap arribar a complir una il·lusió: buscar la manera de reconstruir la gran font-xup que originàriament omplia gran part de la terrassa del Maricel de Terra. Una idea utòpica? Una fantasia? ... Potser si,  però amb aquest temps les coses han canviat molt a Sitges, i aquesta realitat també ha estat captada per un visitant que va quedar fascinat pel Sitges que va conèixer  per primera vegada, y al que ha decidit retornar tot i les meves advertències.
Durant tots els mesos que han seguit a la seva primera visita a Sitges, hem mantingut el contacte i el tema principal de les nostres converses era MARICEL.... l’havia frapat tant que no se’l podia treure del cap..... però la preocupació actual pel futur d’aquest edificis ha substituït el record idíl·lic que li va quedar!!! Des del moment que es va donar a conèixer el projecte de remodelació dels museus, i seguidor des dels EEUU de tota la polèmica que aquestes obres ha suscitat,   de nou a Sitges ha volgut tornar al mateix lloc que l’havia enamorat !!!
Haig de confessar que davant de l’imminent  visita del meu amic “yankee” em vaig omplir de valor i  vaig fer aquella ruta que he repetit tantes vegades al llarg de la meva vida, i que des de l’inici de les obres dels museus no havia gosat fer per no portar-me un disgust més gran del que tinc. Així que unes hores abans de fer de cicerone vaig anar a “explorar” el terreny...... quin horror i quina tristesa!!!!!
Ell com sempre carregava la seva càmera de fotografies, però aquest cop no va poder captar aquell ambient tan especial i ple de llum brillant que tant li havia captivat, imatges que ara només conserva en un àlbum especial: Sitges 2009.

3 comentaris:

  1. Cara Beli,

    Jo també vaig sentir una especial tristor fotografiant els andamis del Racó de la Calma. Si fossin per tornar l'esplendor a un espai malmés per la mandra de les institucions i el pas del temps, m'empassaria aquesta sensació amb l'esperança d'un futur millor, però sabent que aquest futur és ple de vidre... Pobre senyor Deering III... No m'agradaria ser a la seva pell.

    ResponElimina
  2. No ho he vist al natural, però veient el projecte per la televisió, em va caure l'ànima als peus, visc els projectes d'alguns arquitectes i els interessos polítics. Aquella espècie de passarel•la davant de les roques naturals i el mar, em sembla una barrabassada de molt mal gust. Però el poble només compta per pagar impostos i quan hi ha eleccions, que els polítics de torn, regalen un somriure de cartró...

    Des del far, bona nit.
    onatge

    ResponElimina
  3. Em sembla genial que el nét de Deering segueixi amb els llaços que van unir al seu avi amb Sitges. No conec el tema de la restauració, però pel que us llegeixo....:-(
    Salut

    ResponElimina