27 ag. 2010

EL PALAU ROBERT DE BARCELONA. UN EDIFICI REALMENT DESCONEGUT

Aquest text és el resultat de la meva darrera investigació sobre el Palau Robert de Barcelona. El treball continua, i serà publicat periòdicament en aquest blog.


 

L'ORIGEN DEL EL PALAU ROBERT DE BARCELONA


Barcelona, ciutat mil·lenària, va veure com la Revolució Industrial viscuda per gran part dels països europeus durant la segona meitat del segle XIX, li significava importants canvis econòmics, socials, polítics i urbanístics.
Els nous avenços com el ferrocarril, l’electricitat i l’explotació del petroli foren claus per al ràpid desenvolupament de la indústria, una evolució que comportà una gran demanda de treballadors, així com la construcció de grans fàbriques als afores de les ciutats que els permetessin instal·lar-hi la nova maquinària.
Així doncs, els centres urbans es van convertir en grans demandants de mà d’obra, fet que va provocar que els pagesos abandonessin en massa les terres per buscar una nova vida a les ciutats. La falta d’espai per poder acollir tota aquesta recent arribada de població va fer que la nova classe obrera s’establís als suburbis de les zones urbanes, creant les conegudes ciutats perifèriques, nuclis que no cobrien les mínimes necessitats higièniques i de viabilitat per poder-se considerar espais habitables: llum, aigua potable, serveis sanitaris i aliments.
Aquest fenomen econòmic i industrial també va propiciar el naixement d’una nova burgesia, classe social integrada per industrials, banquers i comerciants, que s’havien enriquit a partir de la Revolució Industrial i que s’erigien com a pilar econòmic de la societat europea del moment. L’any 1860, la reina Isabel II va venir a Barcelona a inaugurar aquesta gran reforma urbanística, tot i que en aquell moment encara eren molt pocs els edificis que s’havien construït al nou Eixample barceloní.
Durant la segona meitat del segle XIX, Barcelona era una ciutat en ple auge econòmic i social. Delimitada per quatre fronteres naturals (el mar a l’est, els rius Besòs al nord i el Llobregat al sud i les muntanyes de Collserola a l’oest), el casc antic es trobava envoltat per les muralles, cinturó que impedia el creixement d’una ciutat que s’havia quedat petita per poder albergar la gran quantitat de gent que hi havia arribat en busca de feina, així com els grans edificis que construïa la nova societat emergent. Per a solucionar aquesta falta d’espai, l’Ajuntament de la ciutat va decidir iniciar una expansió urbanística, i la primera acció va ser enderrocar les muralles per poder guanyar superfície, acció que va donar lloc a la zona coneguda com l’Eixample. El principal ideòleg d’aquest projecte fou Ildefons Cerdà, el qual dissenyà una ciutat ordenada a partir d’una quadrícula, formada per illes de cases, en el centre de les quals es deixava un espai lliure, els patis, amb la voluntat de millorar la qualitat de vida dels seus habitants.
Va ser durant l’any 1859 quan es va començar a parlar de la possibilitat d’annexionar a la ciutat alguns dels pobles que l’envoltaven, avui barris totalment integrats, que fins a aquell moment havien estat poblacions d’estiueig en què la burgesia havia construït grans mansions, algunes de les quals encara es conserven. Les gestions es van allargar fins al 20 d’abril de 1897, dia en què la reina regent Maria Cristina va firmar a Barcelona la reial ordre que agregava sis dels municipis veïns a la ciutat, i s’iniciava així la veritable expansió de la ciutat. Aquests pobles que es van convertir en els nous barris de la ciutat eren Santa Maria de Sants, Sant Andreu de Palomar, Les Corts, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles i Gràcia, annexió que es va veure ampliada l’any 1904 amb la incorporació d’Horta i el 1922 amb Sarrià.
Un altre fet remarcable d’aquesta segona dècada del segle XIX va ser l’Exposició Universal organitzada a Barcelona l’any 1888, esdeveniment que va servir per a demostrar el poder de la burgesia, que creia haver realitzat el somni de la modernització gràcies a la prosperitat econòmica aconseguida durant el període que es va conèixer popularment com la febre de l’or.
Després de l’exposició, la noblesa, i especialment la burgesia barcelonina, van voler traslladar les residències cap a l’Eixample, on van encarregar la construcció d’espectaculars edificis, els quals els servien per a mostrar públicament, i de forma notòria, la seva elevada posició econòmica. Tot i que aquesta urbanització de l’Eixample va ser un procés lent i llarg, a partir de 1860 es van erigir grans cases que van donar la fesomia actual dels principals carrers de l’Eixample. L’any 1888, la majoria dels carrers d’aquest nou barri encara no estaven urbanitzats, no hi havia clavegueres ni il·luminació pública, i una gran extensió de terra encara estava creuada per torrents i rieres, que no feien gens fàcil transitar-hi. Tot i això, el passeig de Gràcia, principal via de l’Eixample, sí que es va anar omplint d’interessants construccions, la majoria de les quals seguien l’estil arquitectònic que dominava el panorama cultural i que havia obtingut un gran èxit entre la classe burgesa barcelonina, així com entre els nobles catalans, el Modernisme. Fou durant aquests anys d’esplendor quan s’iniciava la construcció de la Barcelona moderna que tant de reconeixement internacional té actualment i que té en la figura de l’arquitecte Antoni Gaudí el seu màxim representant.


Robert Robert i Surís. Política i nobles
En un dels terrenys que feien de frontera entre el nou Eixample i el recent annexionat poble de Gràcia, vila que únicament havia tingut ajuntament propi durant 47 anys ja que fins a l’any 1850 encara havia format part de Barcelona, Robert Robert i Surís va construir-s’hi la gran casa, un somni fet realitat, que, tot i les moltes etapes viscudes i els diversos propietaris que ha tingut al llarg d’un segle, sempre se l’ha coneguda com el Palau Robert.
Robert Robert i Surís, nascut a Barcelona el 15 de gener de 1851, fou el segon fill del matrimoni format per Agustí Robert i Gorgoll (1809-1882) i Maria Surís i Baster (1822-1877), una família acomodada originària de Sant Feliu de Guíxols, que per qüestions professionals del cap de família, van traslladar la seva residència a la capital catalana. Tot i aquesta elecció, la relació dels Robert i Surís amb el poble natal mai es va trencar, convertint-se durant la infantesa dels fills en el millor lloc on passar els estius, i al final de la vida, la terra triada on descansar fins a la posteritat.
El pare, Agustí Robert, destacada figura de la societat barcelonina, va formar part dels comitès directius de les principals empreses del moment, com la Compañia de Ferrocarriles de Zaragoza a Pamplona y Barcelona (1875) o la Companyia Transatlàntica (1881), creada a Barcelona. En la creació de les dues empreses Antonio López, marquès de Comillas, hi va tenir un paper destacat, i entre els membres que coincideixen en les Juntes Directives de les companyies hi destaquen noms de personatges importants dins de la història de Catalunya com els d’Eusebi Güell, Manel Girona i el propi Agustí Robert.
El fill gran, Robert, nascut a Barcelona el 15 de gener de 1851, sempre es va mostrar molt més interessat pels negocis i per trobar la manera de guanyar molts diners i esdevenir un personatge important. Estudiant de les Escoles Pies, amb quinze anys ja va guanyar la primera “fortuna”, establint una xarxa de castanyeres. La idea li va venir en conèixer una venedora de castanyes, a qui va proposar comprar tots els estris necessaris perquè una altra senyora vengués aquest fruit i es repartissin els beneficis, diners amb els quals tornaria a fer el mateix negoci amb una altra persona, fins a distribuir diverses castanyeres pels carrers de Barcelona.
Jove astut, es llicencià en dret l’any 1871, i seguint els passos del seu pare es dedicà a les finances, i amb els anys es va convertir en un personatge influent tant en el món polític com l’econòmic. Quan el 26 de novembre de 1881, Antonio López, crea amb seu a Barcelona la Compañía General de Tabacos de Filipinas, juntament amb socis com el Banc Hispano Central de Barcelona, la Sociedad General de Crédito Mobiliario Español, de Madrid, i el Banque de París et des Pais Bas, de París, un grup de reconeguts empresaris van entrar com a accionistes fundadors, per les grans inverions realitzades com a socis fundadors. Entre aquest hi destacaven els noms d’Evarist Arnús, els germans Vidal i Quadras, Ramon Estruch i Robert Robert, que en aquell moment estava a punt de fer 31 anys.  
Però l’objectiu assolit de ser algú dins de la tancada alta societat catalana també es va veure beneficiat en casar-se amb Maria dels Dolors de Carles y de Ferrer, pertanyent a una de les famílies més antigues de la noblesa gironina. La parella va tenir tres fills: Santiago (1880-1886), mort amb tan sols 6 anys; Joaquim (1883-1953) i Robert (1892-1966).
Dolors de Carles fou una senyora molt austera, d’educació espartana i d’una gran religiositat, que va dedicar gran part de la seva vida a les obres piadoses. Per aquest motiu, el 5 de juny de 1888, en reconeixement als seus mèrits, el papa Lleó XIII li va concedir el marquesat de Robert, títol que va rebre amb molt d’orgull el seu marit. La família Carles, una de les nissagues més importants de la ciutat de Girona, també tenia propietats a pobles de la comarca, entre les quals destaca el Palau El Mirador a Torroella de Montgrí, un edifici amb una llarga història al darrere.
Robert Robert va ser president de diverses empreses, com la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre els anys 1913 i 1914, del Crèdit Mercantil i del Banc de Barcelona. Igual que el seu pare, Robert també formà part del Consell d’Administració de La Companyia Transatlàntica, d’Antonio López, marquès de Comillas. La relació entre la família Robert i la López va ser llarga. Des de 1925 i fins a la seva mort l’any 1929, Robert Robert fou el president del Banco Hispano-Colonial, entitat fundada a Barcelona l’any 1876 per Claudio López i Bru, fill del primer marquès de Comillas, que en fou president des de 1883 fins a la seva mort aquell mateix any 1925.
Una de les anècdotes és que la companyia White Star Line va convidar el comte de Torroella de Montgrí al viatge inaugural del Titanic durant el mes d’abril de 1912. Robert va rebutjar aquesta proposta ja que va trobar que el viatge des de Barcelona a Londres, ciutat des de la qual sortia el transatlàntic, era massa llarg i dur, una decisió que probablement li va salvar la vida, coneixedors del tràgic final d’aquest vaixell.
Destacat polític, Robert sempre va militar en el Partit Conservador, i va ser un incondicional d’Antonio Cánovas i més tard entusiasta de Silvela i Antonio Maura. L’any 1891 en les eleccions generals espanyoles fou escollit diputat del Partit Conservador pel districte de Torroella de Montgrí, fet que repetí a les eleccions de 1901, 1903, 1905 i 1907, i des del 12 de novembre de 1897, i durant més de 25 anys, fou representant en el Congrés d’aquest mateix districte. També fou senador per Girona entre els anys 1893 i 1898.
Al marquesat de Robert, l’any 1891 se li va afegir el de comte de Serra i Santa Iscle, títols que li va atorgar la regent Maria Cristina d’Àustria, per la seva relació amb aquests municipis empordanesos on ell tenia propietats.
L’any 1907 va rebre el títol de comte de Torroella de Montgrí amb grandesa d’Espanya, nomenament que li permetia ser senador vitalici. Aquest comtat se li va atorgar en reconeixement al seu esforç per millorar la situació econòmica de les comarques gironines, millores com convertir en regadiu tota la zona de Serra i Sant Iscle, així com el desenvolupament d’una destacada xarxa de carreteres entre els anys 1894 i 1896, i que unien gran part dels pobles de la costa de Girona.
El 15 de març de 1928 els títols de comte de Serra i Sant Iscle es van canviar pel de marquès de Serralavega.
Robert tenia una estima especial pel seu germà petit Agustí. Aquest, que patia una greu malaltia des de la seva joventut, requeria llargues estades a balnearis per tal d’intentar pal·liar els dolors. Era per aquesta raó que el comte, acompanyant a Agustí, va freqüentar les millors aigües termals europees. Deuria ser així com arribà a  Bad Ischl, balneari d’Àustria on va conèixer Francisco José I (1830-1916), amb qui va iniciar una bona amistat. L’emperador austrohongarès anava sovint a Bad Ischl, i fou aquí on l’any 1853 va conèixer Sissí, la que uns anys més tard es convertiria en la seva esposa. Al cap de poc la mare de l’emperador els va regalar la Vil·la Imperial de Bad Ischl al parc de Kaiservilla.
Robert Robert i Surís va morir el 20 de juliol de l’any 1929 a Torroella de Montgrí i fou enterrat al panteó familiar de Sant Feliu de Guíxols. Durant els 79 anys de vida, va ser un dels personatges més influents de la societat catalana, i va deixar un important llegat polític, artístic i cultural.
A la seva mort els títols nobiliaris es van repartir entre els seus dos fills, igual que les propietats que al llarg de la seva vida havia anat adquirint, entre les quals destacava el Palau Robert, habitatge de la família Robert, situat al passeig de Gràcia, cantonada carrer Còrsega.

Agustí Robert i Surís. Un gran artista a l'anonimat
El fill petit, Agustí (1860-1913), des de molt jove va mostrar la passió per l’art i la voluntat de convertir-se en pintor. Davant d’aquesta declaració d’intencions el pare li posà la condició que abans de seguir el camí desitjat estudiés una carrera, i Agustí va entrar a la universitat de Barcelona per estudiar arquitectura, carrera que compaginaria amb la seva passió, la pintura, a la que s'hi dedicaria professionalment. En motiu de la seva mort, el 24 d’abril de 1913, el prestigiós arquitecte Bonaventura Bassegoda, li dedicà un interessant i emotiu article a La Vanguardia, en el que fa un interessant repàs de la seva vida.
En ell explica com durant l’any 1880 van iniciar la seva amistat a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, on tots dos es preparaven per a ser arquitectes. Però davant de la poca vocació d’aquest vers aquestes ensenyances i convençut el pare de que aquest no era el veritable camí del seu fill, l’any 1881 Agustí va poder marxar a Roma, ciutat a la que assistien les grans promeses artístiques del moment, per tal d’iniciar la seva formació com a pintor. Des del primer moment a la Ciutat Eterna, el jove artista va tenir totes les facilitats que li permetien l’elevada situació econòmica del seu pare. Amb un estudi propi, però allunyat de la idea d’artista bohemi despreocupat de tot el que l’envoltava, el seu cercle d’amistats a la capital italiana estava format per joves artistes pensionats que amb els anys esdevindrien les principals figures de l’art català i espanyol. Els germans Llimona, Casanovas, Serra, Mas i Fontdevila, Barrau, Querol, Benlliure i Fabrés, entre molts altres. Amb alguns d’ells, l’any 1903 fundà a Barcelona el Cercle Artístic de Sant Lluc, del que Agustí formà part de la primera Junta Directiva.
Tot i els seus bons resultats artístics, fou a la Roma on Agustí va començar a patir els efectes de la greu malaltia que l’acabaria impedint per la resta de la seva vida, obligant-lo a deixar de banda la seva gran passió, la pintura.
Van ser pocs anys d’exercici artístic, però l’esforç li va valer la pena, ja que les seves obres van adquirir un gran èxit entre la crítica del moment, que fins i tot les comparava amb quadres de Velázquez. A la crònica sobre l’Exposició de la Sala Parés de maig de 1889, publicada a La Vanguardia el dia 7 llegim: “Entre las obras expuestas en la presente emana, llaman de preferencia su atención un cuadro y dibujos de Robert Surís y un lienzo de Lloberas. Robert Surís, a pesar de su brillante posición, no se dedica a perder el tiempo o a invertirlo en cosas fútiles, sino que cultiva con verdadera devoción el arte”..
La malaltia seguia es seu curs, i Agustí Robert, cada vegada se sentia més impedit. Cao dels tractaments mèdics que se li realitzaven, ni les estades als millors balnearis d’Europa en busca d’una millora, ajudaven a eradicar la malaltia que poc a poc l’anava consumint. El seu bon caràcter, i la seva gran fe van servir per canalitzar totes les seves forces vers les obres benèfiques. Gràcies al seu ajut econòmic, durant el mes de juliol de 1909 es va poder fundar el Sindicat Barceloní de l’Agulla, creat com a cooperativa de materials per a la costura, centre de col·locacions, caixa d’estalvis i caixa dotal. Any més tard, el reconegut músic català Pau Casals, va formar part d’aquesta associació.
Conjuntament amb aquets sindicat, Agustí fou em promotor del Restaurant d’Obrers de Santa Madrona. Tot i la seva mala salut que l’havia portat a una invalidesa gairebé total, fou el mateix Agustí Robert el que subvencionà i dissenyà els plànols de la construcció del nou edifici, erigit en un terreny de la seva propietat al carrer Alt de Sant Pere número 41 de Barcelona. El cost total d’aquesta fundació ascendí a unes 200.000 pessetes, tota una fortuna en aquells primers anys dels segles XX.
Un cop finalitzada l’obra, i conscient del seu greu estat de salut, Agustí ho va preparar tot per a que una comunitat de religioses visquessin en aquell immobles a la vegada que administraven la institució i asseguraven una continuïtat al menjador social. Fou també en aquest moment quan fundà un Patronat que heretaria el seu extens patrimoni quan ell morís, objectiu que es va portar a terme amb reconegut prestigi, fins el punt que a finals de maig de 1925, durant una estada dels reis a Barcelona, la reina Victòria i les infantes Beatriz i Cristina, van fer una visita al Restaurant obrer de Santa Madrona situat al carrer Calabria. Entre les autoritats que la van rebre hi havia els marquesos de Torroella de Montgrí, germans del fundador Agustí Robert, i els fills d’aquests, Robert i Joaquim.
Agustí Robert i Surís també fou un destacat representant del pensament catòlic social, juntament amb Josep Ventalló i Vintró, les seves idees polítiques i socials eren expressades públicament mitjançant conferències que realitzà l’any 1903 i que van ser publicades com “Conferéncies obreres sobre la qüestió social”. Però entre els seus escrits destaca el de 1904, A las clases directoras de Barcelona.


Torroella de Montgrí, el poble del comte
Propietat de la família de Dolors de Carles, comtessa de Torroella de Montgrí, el Palau del Mirador estava situat a la part més elevada en el nucli antic del poble, al costat mateix de l’església parroquial de Sant Genís. L’antic castell feudal de la població, datat per primera vegada l’any 1385 tot i que l’origen es remunta al segle IX, passà a ser reial a partir del segle XIII, i com a tal, testimoni d’importants moments de la història de Catalunya. Per les seves cambres hi van passar comtes i reis, com Jaume I el Conqueridor. Però la història més coneguda és la de l’estada de Joan I, fill de Pere el Cerimoniós, conegut com el rei caçador, que l’any 1396 passà la seva darrera nit en vida al castell, acompanyat per alguns consellers, entre els quals hi havia Bernat Metge, abans de morir de manera mai prou aclarida, tot caçant als boscos de la població de Foixà.
A finals del segle XIX Torroella va viure uns canvis urbanístics importants, que quedaven marcats per l’enderroc de les muralles que envoltaven el nucli antic, el qual estava creuat per un camí que passava per darrere del castell i pati del Mirador i anava recte cap al cementiri antic situat davant la façana de ponent de l’església.
El marquès de Robert per tal d’impedir aquest pla d’eixample del poble, va adquirir tot el terreny que envoltava la seva propietat, actual jardí del Mirador. Amb aquesta acció va desaparèixer el camí que portava al cementiri antic, i va enderrocar la torre de la Presó, un edifici de dues plantes. Per compensar-ho, va fer construir per a l’ajuntament una nova presó —actual quarter de la policia municipal. Es diu que quan es van iniciar les obres d’enderroc, els treballadors no sabien què fer de les grans cadenes que anys abans havien servit per lligar els presoners. Finalment es van reutilitzar i es van posar a l’entrada del jardí, de pilona a pilona, per a delimitar la propietat del comte, que inicià la restauració del Palau, amb la gran col·laboració de l’arquitecte noucentista Rafael Masó i Valentí. Entre els dos van aconseguir retornar al Palau la seva estètica medieval, i el van convertir en un bon exemple de l’arquitectura gòtica. Per a aquest objectiu es van utilitzar elements arquitectònics procedents de diverses cases de Torroella propietat de la família Robert. Entre els espais més destacats hi trobem el pati gòtic del segle XIV, un dels més importants d’Espanya, i les dues finestres del costat nord, prop de l’església: una és geminada i amb un capitell decorat amb formes vegetals d’arcs de punt rodó i l’altra gòtica.
Fins a finals del segle XX en el castell encara hi vivien descendents de la família Robert. Actualment s’ha convertit en un hotel de luxe amb sales per a celebrar-hi banquets.
Però tot i la importància arquitectònica i històrica del Palau El Mirador, Robert Robert i Surís no hi va viure gaire temps. Acabat de casar amb Dolors, la parella hi va passar els primers estius, però l’orgull de Robert va fer que volgués tenir la pròpia residència. Al cap de pocs anys va comprar el Palau Solterra, també a Torroella de Montgrí, un edifici que destaca per l’estil gòtic de mitjans del segle XV. En aquest palau, actual seu de la Fundació Vila Casas, on el comte i la seva família va passar llargues estades, és on el comte de Torroella de Montgrí va morir el 20 de juliol de 1929.
Però la relació entre Robert Robert amb aquestes terres empordaneses també la podem trobar per la via paterna, ja que l’any 1849, Agustí Robert comprà la torre Ponsa (mitjans segle XVI), a l’Estartit, propietat de la família Pons, de Torroella.
Al llarg dels anys, Robert Robert hi va adquirir altres edificacions i grans extensions de terreny, on va construir diverses masies per vendre, així com va utilitzar terres per a la producció agrícola. Aquest patrimoni va servir per crear un vincle molt important amb la població gironina, relació que li va permetre aconseguir dos dels seus principals objectius: esdevenir aristòcrata i entrar en política. A principis de 1911, en una notícia apareguda a La Vanguardia el dia 16 de gener sobre la fira agrícola de la Bisbal, es diu que entre les finques que optaven al concurs hi havia les del Sr. Robert Robert i cita: “Torre Ponsa, Torre Bagura, Mas Ral, Mas Cassà i La Galera, Sobrestany”.
El 15 de setembre de 1907, davant del notari de la Bisbal, i acompanyat per els màxims representants polític, religiosos i judicials, així con per un bon nombre de vilatans, el compte de Torroella de Montgrí va renunciar als drets feudals que tenia sobre totes les finques d’aquest poble. Aquest acte es va considerar en aquell moment con un dels fets més “transcendentals que s’han registrat en els annals de la història de la vila”, tal i com pot llegir a la crònica publicada a La Vanguardia el dia 27 de setembre.


El Palau Robert, el somni fet realitat
El pare de Robert, Agustí Robert, va adquirir a mitjans del segle XIX un dels xalets construïts per José Maria de Salamanca y Mayol (1811-1883), primer marquès de Salamanca, en els terrenys que posseïa a la zona fronterera amb el poble veí de Gràcia. Les normes dictades des del recent estrenat Pla Cerdà, establien que en aquesta gran via urbana coneguda com a passeig de Gràcia, totes les finques que s’hi construïssin haurien de ser cases unifamiliars i tenir un jardí davanter. Fou Salamanca l’únic que hi erigí cases seguint la normativa de Cerdà, ja que tots els altres propietaris van aixecar grans edificis d’habitatges plurifamiliars amb la façana principal situada directament a la vorera del passeig de Gràcia.
Una mala gestió dels negocis va fer que José Maria de Salamanca perdés tota la seva fortuna i que moltes propietats passessin a mans del creditor, el Crèdit Mercantil, entitat que tenia entre els principals accionistes Agustí Robert i Gorgoll. Aquest últim va aprofitar l’oportunitat i va invertir comprant una de les cases, la que es trobava situada a la part més nord del passeig de Gràcia, al número 107, cantonada amb Còrsega. Anys més tard el seu fill Robert, que havia comprat els solars veïns, va unir-los amb el terreny del seu pare, per tal de construir-hi una gran mansió, casa que serviria per a reforçar públicament la seva elevada posició social, com a membre de l’aristocràcia, i econòmica.
Mentre ell vivia a la Gran Via de Barcelona, l’any 1893 havia encarregat a Joan Martorell i Montells (1833-1906) la construcció d’un gran edifici destinat al lloguer al carrer Balmes, cantonada amb ronda Universitat de Barcelona. Així doncs, no és d’estranyar que quan es va plantejar el disseny de la nova casa al passeig de Gràcia, pensés en el reconegut arquitecte català com a autor de l’obra. Però la proposta de palau presentada per Martorell no va agradar gens a Robert, que va considerar que no aconseguia l’efecte senyorial que ell havia demanant.
El comte de Torroella de Montgrí viatjava sovint a París i Marsella, on va poder admirar les noves construccions que s’estaven posant de moda a França durant aquests darrers anys del segle XIX, edificis que seguien una tipologia arquitectònica clàssica i aristocràtica, que va voler recrear en el seu palau barceloní. Per a aquest objectiu, Robert es va posar en contacte amb un dels arquitectes francesos més destacats, Henri Grandpierre, que li va dissenyar una obra eclèctica que no tenia res a veure amb els edificis modernistes que omplien des de feia uns anys els carrers de l’Eixample de Barcelona, i que no agradaven gens al marquès de Robert.
Per la nacionalitat estrangera, Grandpierre no podia dirigir el projecte del Palau, i aquesta feina passà a mans de Joan Martorell. Es tracta de l’única residència unifamiliar que es va construir al passeig de Gràcia durant aquests anys de canvi de segle. Amb pedra portada del Montgrí, l’arquitecte creà un edifici de planta rectangular, de tres pisos més soterrani. Les dues plantes, espais nobles on vivia la família Robert, s’articulen al voltant d’un pati interior cobert amb una claraboia, gran distribuïdor que feia de saló principal de la casa, i que té com a element principal una gran escala senyorial que permet l’accés al primer pis, on hi havia les estances privades de la família Robert. Al pis més alt del Palau hi havia les habitacions del servei, i al soterrani, la cuina, zona de neteja, habitacions on es guardava la roba de la casa o la sala de la planxa.
També és diferent i crida l’atenció la manera d’ubicar la casa dins del terreny, ja que en un primer moment, i a la vista de la façana situada al passeig de Gràcia, que no té cap element decoratiu que la marqui com a façana principal, podríem dir que dóna l’esquena al nou Eixample de Barcelona. L’accés a la casa s’ubica a l’extrem sud de la construcció, una gran porta que aboca a un distribuïdor en el qual els carruatges podien aturar-se davant mateix de la porta principal d’accés al Palau, i després seguir fins a les cotxeres que estaven situades a la part més allunyada del jardí.
La façana principal de la casa és la que dóna al gran jardí del Palau, un espai ple de verdor que, seguint la voluntat de privacitat marcada pel comte de Torroella, queda a redós del gran moviment de gent que a diari passejava pel passeig de Gràcia i per la recent estrenada gran via Diagonal. Aquest ampli jardí fou projectat pel jardiner municipal Ramon Oliva, el mateix que anys més tard realitzaria el disseny de la recent creada plaça Catalunya. En un primer moment, en aquest jardí hi havia 18 palmeres de tres tipologies diferents que procedien d’un dels arcs triomfals aixecats en honor de la reina regent i del rei nen, durant la seva visita a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Concretament, aquest arc era el que estava situat a la part més nord de la rambla de Canaletes on actualment s’uneix amb la plaça Catalunya.
El Palau es va acabar durant el 1903, i un any més tard va rebre la menció d’honor en el Concurs anual d’edificis artístics de Barcelona. Aquell any el primer premi va quedar desert.
Amb aquest palau, el marquès de Robert ja podia mostrar públicament la seva privilegiada situació social i política. El punt màxim de popularitat el va assolir el 25 d’octubre de 1908 quan el seu palau va esdevenir el centre d’atenció de tot Barcelona, en ser l’escenari del gran sopar ball que el comte va organitzar en honor a Alfons XIII i a la seva esposa Victòria Eugenia, que estaven a Barcelona de visita oficial. Per a la ocasió es va col·locar una garlanda de llums elèctrics en els que es llegien els noms d’Alfons i Victòria. Entre els 500 convidats a l’acte, triats de manera molt escrupolosa pel comte, hi havia  Pere Milà i Camps i la seva esposa Roser Segimon, propietaris de l’edifici de la Pedrera, obra de Gaudí que aquell any 1907 encara es trobava en construcció.

Henri Grandpierre i l'arquitectura aristocràtica
Henri Grandpierre, autor del projecte del Palau Robert de Barcelona, fou un reconegut arquitecte francès que treballà principalment a París durant els anys del canvi de segle del XIX al XX. Entre les moltes obres firmades per Grandpierre destaquen diversos hôtels, paraula francesa que serveix per anomenar els grans edificis nobles que es construïa l’alta societat del moment.
Un d’aquests hôtels és la casa que va realitzar l’any 1892 per a la senyora Huguet de Chataux al carrer Fortuny, número 12, de París. Es tracta d’un edifici de plata baixa, dos pisos i golfes, els dibuixos del disseny per a la decoració interior del qual van servir per il·lustrar les pàgines d’un dels números publicats l’any 1893 de la revista francesa La Construction Moderne. A aquest arquitecte se li poden afegir moltes altres cases com la de la baronessa de Santos al carrer Leonardo da Vinci (1892), la de la comtessa de Berteux (1897), la Chancery al carrer Benouville (1897) o la construcció d’un teatre a la planta baixa de la casa de la comtessa de Goulaine al carrer de Faisanderie (1898).
També és de Grandpierre l’ampliació realitzada l’any 1894 a la famosa sala de concerts parisenca La Cigale. Construïda en el terreny que ocupava l’antic Bal de la Boule Noir, en la decoració dels plafons de la sala va col·laborar amb Grandpierre el pintor Adolphe León Willette, un destacat artista del moment.
L’any 1900, Grandpierre fou un dels arquitectes que més pavellons realitzà per a l’Exposició Universal organitzada a París: el Palau de l’Ensenyament, el de Mines i de Metal·lúrgica, el de Transports i el de Filats.
L’any 1904, un any més tard de la finalització de les obres del Palau Robert a Barcelona, Grandpierre va rebre l’encàrrec de Winnaretta Singer, viuda del príncep Edmond de Polignac, mort l’any 1901, de construir un nou edifici més ample i adaptat a les grans recepcions musicals que s’hi organitzaven. L’elecció de Grandpierre com a arquitecte era deguda que ja havia treballat per a bons amics de la princesa, com el reconegut pintor i il·lustrador francès Jean Louis Forain i el famós tenor polonès Jean de Reszké.
Per a la nova mansió, Grandpierre es va inspirar en els edificis parisencs erigits cap a l’any 1770 per Brongniart. Si comparem la casa de Winnaretta, amb el Palau Robert, trobem moltes similituds.
Les obres d’Henry Grandpierre, considerades pel catàleg del patrimoni del Vell París, exemples fonamentals de l’arquitectura i les arts decoratives de finals del segle XIX, una tipologia just anterior a l’art nouveau, estan descrites per aquesta entitat com a exemple de construccions realitzades amb un esperit de “luxe econòmic”. 

La mort de Robert Robert. El Palau a la corda fluixa
Amb la mort de Dolors Carles l’any 1926 i la de Robert Robert i Surís el 20 de juliol del 1929, el Palau passà a mans dels seus fills Joaquim i Robert. Just quatre mesos més tard de la mort del pare, el 25 de novembre, Robert es casà amb Concepción Topete a l’oratori particular de la casa familiar. A les cròniques de la cerimònia, queda clar que la festa va ser continguda per estar encara de dol.
En un primer moment, tot i que la propietat del Palau era dels dos germans, Joaquim, segon marquès de Torroella de Montgrí, s’hi va traslladar amb la seva família. Robert, nou marquès de Serralavega, va preferir viure en un pis al mateix passeig de Gràcia, al número 112.
Però ben aviat, a principis de l’any 1931, i per la dificultat de mantenir el Palau, Joaquim va anar a viure a un pis propietat de la seva esposa, Maria Rocamora i Pi, al carrer Balmes, cantonada Diagonal. Al Palau s’hi quedaren vivint els membres del servei, persones que havien entrat a treballar en vida del primer comte de Torroella, i que eren molt estimats per tota la família Robert, els nens de la qual anaven gairebé totes les tardes a jugar al gran jardí del Palau.
Una d’aquestes persones que es van quedar a viure al Palau Robert l’any 1931 fou Anneta, la cuinera que hi havia entrat a treballar als 15 anys, quan Robert Robert i Surís acabat de casar i amant de la bona cuina, veu com la malaltia patida per la seva antiga cuinera li pot impedir gaudir d’un dels seus plaers. Molt preocupat pel futur de la seva cuina, Robert Robert s’assabenta que l’ajudant de la vella cuinera, una noia de tan sols 15 anys, té moltes possibilitats i qualitats. El comte va decidir apostar per ella, li va donar un bitllet d’anada i tornada en tren a París, i li va pagar l’estada de cinc mesos en un hotel de la capital francesa, el temps que durava el curs d’alt nivell de cuina, al qual l’havia inscrita. Quan torna, Robert pot comprovar que la seva decisió va ser la més encertada, i que la jove ajudant de cuina s’ha convertit en tota un professional dels fogons. Anneta va viure sempre al Palau Robert, on va morir cap al 1932.
A principis de 1933, una notícia apareguda a La Vanguardia feia entendre que Robert Robert es trobava exiliat a Portugal. Però tal com queda constància en una nota aclaridora publicada a La Vanguardia el 18 de gener d’aquell any, sabem que no es va moure de Barcelona: “el marqués de Robert, que posee también el título de conde de Torroella de Montgrí, visitó ayer al gobernador para hacer constar que no se ha movido de Barcelona y, por lo tanto, nada tiene que ver con el conde de Robert de quien dicen los telegramas desde Lisboa”.
L’any 1936 els germans Robert van manifestar el desig de vendre la propietat, però l’operació no va prosperar, i amb la Guerra Civil l’any 1936 el Palau va ser requisat i el conseller primer, Josep Tarradellas, va convertir el Palau Robert en la seu del Departament de Cultura de la Generalitat.
Amb l’esclat de la Guerra, Joaquim va marxar a l’estranger i Robert, que es trobava a Madrid amb la família de la seva esposa, va acabar arrestat, primer a la presó de Porlier, d’on va ser traslladat a la Model. En aquesta última va estar diverses vegades a la llista dels presos per ser afusellats, mort de la qual es va poder salvar gràcies a l’acció d’un milicià, que al darrer moment va impedir que Robert pugés al camió que els portava al paredó. Tot i salvar-se, el seu nom va quedar registrat com a mort.
L’any 1939, finalitzada la Guerra Civil, la família Robert va recuperar la propietat, i fou en aquest moment quan Joaquim va començar les negociacions per tal de vendre el Palau Robert, situat en un dels terrenys més cobejats de Barcelona per la situació estratègica, amb la intenció de construir-hi un hotel i una sala d’espectacles. Aquest projecte, obra de Francesc Nebot, no va arribar a fer-se realitat, ja que Robert s’hi va oposar totalment. A l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona s’hi conserven més de quatre versions de com podria haver resultat aquest espectacular edifici, un espai que pretenia ser un lloc emblemàtic i luxós de la Barcelona de postguerra. Entre els interessats a invertir en aquest projecte hi havia Conrad Hilton, tal com s’explica a la nota necrològica publicada a La Vanguardia el 5 de gener de 1979.
Les contínues desavinences entre els germans sobre què s’havia de fer amb el Palau Robert, van fer que l’any 1941 venguessin l’edifici al conegut empresari barceloní, Julio Muñoz Ramonet per 18.000.0000 pessetes, una transacció que va servir per fer realitat el somni d’un altre conegut personatge, tot i que per causes ben diferents, que també va veure en aquest bell edifici el millor aparador per presentar-se davant de la tancada alta societat de Barcelona.

ISABEL ARTIGAS COLL

5 comentaris:

  1. Jo estic acomplexat d'articles llargs però veig que tu em guanyes!

    Seguirem el serial amb atenció ara que hi apareix l'amic Muñoz Ramonet amb prous diner per comprar la caseta en plena postguerra.

    El que no sabia és que l'arquitecte fou francès. Sempre havia pensat que estilísticament era raret però no m'havia plantejat la intervenció estrangera en aquest edifici.

    ResponElimina
  2. Hola Galderich.... com ha anat tot? ja toca retrobar-nos els bloguers i t'explicaré el pq d'aquest text tan llarg.... que en veritat és el primer capítol d'un llibre que ja no faré jo, però en el que he investigat molt i quin millor lloc per publicar el meu treball!!!!!! Els altres capítols trigaran una mica en ser penjats.... que penquin una mica i així veuran el que costa investigar!!!!
    Per cert, la història de l'arquitecte Grandpierre és molt interessant i segueixo buscant més info, igual que sobre el germà pintor, Agustí Robert.... Ens veiem aviat..

    ResponElimina
  3. raonablement crec que l'article es massa complexe. veritablement vol saber la existencia real del palau robert a part de que visques lluis companys, tincs raons per dir que a la essencia de del Palau Robert. li falta historia , que es sap dels refugiats per lluis companys al Palau. jo tinc la vivencia de la meva mare nascuda al any 1933 que s'en recorda dels 3 anys haber conegut a lluis companys ja que el meu oncle fou el xofer fins un any abans de ser empresonat per despres desgraciadament ser afusellat. si vol saber quelcom mes es una historia bastant interesant i m'agradaria que algu la transcrivis. contacteu al meu e-mail. tony972@hotmail.com y facilitare telf. de contacte

    ResponElimina
  4. Hola Isabel, hem vist el teu comentari a la nostra fotografia d'Instagram. Molt interessant i molt treballat l'estudi que vas fer! Felicitats!

    ResponElimina
  5. Hola, he vist el teu comentari al meu bloc. La veritat, és que el teu estudi, sobre el Palau Robert, és molt documentat i interessant. Moltes felicitats !

    ResponElimina