21 jul. 2010

L’ART DE NO ESTAR ON S’HA D’ESTAR; O L’ART D’ESTAR ON NO S’HA D’ESTAR?



Foto procedent de l'arxiu familiar de Lourdes Coll, i que ha estat penjada al grup
de facebook Fotos Antigues de Sitges
Tot el dia parlant d’Art, escrivint sobre Art i somniant amb l’Art.... he arribat a la conclusió de l’existència d’un nou ART: el d’estar on s’ha d’estar. Però com tot en aquest món, també té un Contra Art: el de no estar on s’ha d’estar.

Ja fa molt dies que vaig escriure aquesta entrada al bloc, però per la falta de temps que ha dominat les meves darreres setmanes vitals, m’ha estat impossible acabar fins avui el text que tenia al cap.

Tres setmanes enrere, un dimarts a la tarda, i desprès de més de tres mesos d’esperar, finalment l’ajuntament va convocar als membres de la Comissió encarregada de revisar el catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges. Estranyament, tot i la transcendència de les obres de reforma dels museus, aquestes no estaven a l’ordre del dia. Però la insistència dels assistents va forçar el tractar el tema “no desitjat” des de l’Ajuntament. Un cop més la resposta de la institució davant de la demanda d’alguns dels assistents de revisar el projecte aprovat, així com deixar clara la legalitat o no d’algunes de les obres previstes, va ser la de negar-se a escoltar les explicacions dels experts en el tema, persones que en algun moment van ser considerades des de l’Ajuntament, les més adients per a revisar el catàleg arquitectònic de Sitges, i que a l’hora de la veritat no se si la seva opinió està suficientment valorada.

Doncs en aquesta reunió, que per a mi és molt important per al futur del nostre poble, l’alcalde de Sitges va excusar la seva presència, ja que en aquell moment ell tenia que estar al Pic-Nic presentant una nova campanya municipal-publicitària: Sitges Oci Nocturn. Tema important.... potser sí, però que per la seva intranscendència política i patrimonial, la figura de l’alcalde podia haver estat representada per qualsevol altre membre del govern, i així ell assistir a la important reunió sobre el patrimoni. Ja ho he dit.... tot un Art....

En aquesta reunió responsables de vetllar per la conservació del patrimoni arquitectònic de Sitges van negar l’existència d’un Informe de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi sobre el projecte de remodelació dels museus. Però per sort tot i tothom cau pel seu propi peu, i pocs dies més tard d’aquesta afirmació, l’INFORME DE L’ACADÈMIA, aquest cop firmat pels seus autors, els arquitectes acadèmics Solans i Fargas, tornava a entrar al registre i ja estava de nou en mans del nostre Ajuntament. Ja ho he dit... tot un Art

I a aquests estudi hem d’afegir un altre document important, com és el dictamen que a instàncies de l’Ajuntament de Sitges i de la Diputació de Barcelona, l’any 2003 van redactar els arquitectes Buxadé i Margarit, sobre una restauració dels edificis de la façana marítima, un estudi que destaca per ser un treball complert i exhaustiu, alhora que molt respectuós i gens intervencionista a l’hora de restaurar els tres edificis.

Així doncs, i davant de la gran quantitat d’informació que intentaré resumir en aquest article, permeteu-me que avui canviï una mica l’esquema i en comptes de posar-ho com a reflexió final, els meus pensaments els posi ara, ja que potser alguns de vosaltres us cansareu del llarg text que he afegit a continuació.

Llegits aquests informes de quatre dels arquitectes catalans més importants actualment i desprès de parlar amb alguns dels seus autors, encara tinc més dubtes del perquè i com s’ha aconseguit aprovat un projecte de remodelació que va totalment en contra de les lleis del patrimoni arquitectònic. En tots dos estudis queda claríssim que la casa Rocamora està catalogada i que compta amb el mateix nivell de protecció que els edificis que l’envolten, així com que les obres proposades pel projecte aprovat, no són “IMPRESCINDIBLES” tal o com es deia en l’informe tècnic de l’arquitecte municipal de Sitges.

Però si alguna cosa em crida l’atenció és com pot ser que l’any 2003 s’encarregués l’elaboració d’un estudi i la redacció d’un dictamen per tal d’iniciar la restauració del Cau Ferrat, Casa Rocamora i Maricel de Mar, treball que va suposar una despesa per a la Diputació de Barcelona, i que l’any 2007 es torni a encarregar la redacció d’un avantprojecte amb un cost d’uns 480.000.... Com pot ser que en un moment de crisi econòmica, i amb uns diners que són de tots nosaltres, la Diputació de Barcelona es permeti deixar de banda totalment i no donar resposta als autors d’un projecte poc intervencionista, respectuós amb els edificis a restaurar, i amb un pressupost de 1’5 milions d’euros aproximadament, i aprovi un projecte totalment en contra de la llei de conservació del patrimoni, totalment intervencionista, gens respectuós amb els edifis i amb un pressupost inicial de 10 milions d’euros?. Si, 10 milions d’euros, no ens enganyem, que la BAIXA TEMERÀRIA de l’empresa constructora al presentar-se a l’adjudicació pública per a la realització de les obres amb una disminució del pressupost de més d’un 30% del preu inicial ens sortirà molt cara a tots els ciutadans......

Encara espero resposta a les qüestions que he anat fent al llarg dels més de 9 mesos des de que es va presentar públicament el projecte de l’arquitecte Hernández Cros.... i avui n’afegeixo unes quantes més amb la certesa de que no seran respostes.... i amb la certesa de que moltes d’elles no trobaran ressò en alguns dels mitjans de comunicació local...... ho dic clarament, estic convençuda que la CENSURA està molt present al nostre poble..... i ho dic amb raons... el 3 de juny i per petició d’una responsable de Maricel Televisió vaig tenir una reunió amb ella per tal d’explicar-li les nostres reivindicacions... varem aportar TOTS els documents que acrediten les nostres afirmacions.... se’ns va proposar una entrevista per a la setmana següent i un mes i mig més tard, no hem rebut cap més notícia des d’aquest mitjà de comunicació, que es presenta com a plural i independent..... JA ho he dit, tot un Art......

Res, aquí ho deixo....que cada un de vosaltres tregui les seves conclusions...ah, i el proper dissabte 31 de juliol a les 7.30 de la tarda, a la seu del Grup d’Estudis Sitgetans del Carrer d’en Bosch, finalment la Plataforma Sitges farà l’acte explicatiu sobre el projecte de remodelació dels museus.... esperem que tothom que hi esigui interessat en el tema estigui  allà..... Ja ho he dit.....tot un Art....




Així doncs, i en resposta a la denuncia presentada per la Plataforma Sitges a la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, aquesta reconeguda institució fundada l’any 1775, va realitzar un informe sobre el projecte de remodelació del Cau Ferrat, casa Rocamora i Maricel de Mar, estudi que ha estat enviat als estaments avaladors d’aquest projecte arquitectònic, com són la Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, per tal de deixar clara la seva postura.

L’informe fou encarregat als arquitectes acadèmics de número senyors Joan Antoni Solans i Huguet i Josep M. Fargas Falp, els quals, abans de redactar-lo, van poder escolar les explicacions pertinents del redactor del projecte, Josep Emili Hernández Cros, així com visitar els museus. Aquest document que fou aprovat per la Junta de Govern de la Real Acadèmia el dia 2 de juny de 2010.

En l’informe queda clar que “els dos edificis així com l’edifici entre aquells dos, la casa Rocamora, es troben protegits pel catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Vila de Sitges aprovat en el marc de l’aprovació definitiva del pla d’ordenació urbanística municipal data 30 de març de 2006”.

A l’informe es diu que es veu favorablement la necessitat d’obrar radicalment sobre la casa Rocamora per poder portar a terme la posada al dia de les instal•lacions museístiques així com per fer accessibles tots els edificis a persones de mobilitat reduïda, però també queda clar que el projecte pel Consorci, en el que es té previst la demolició de la casa Rocamora, no aconsegueix trobar la solució definitiva per a solucionar totes aquestes demandes, i té que recórrer a les rampes i la capça de vidre que recorre Maricel. Sobre aquesta actuació llegim a l’informe:

es considera que els horitzons que s’obrien amb la demolició de la casa Rocamora, -excepció de la façana al carrer de Fonollar que es conserva i que ens sembla obligat, no s’ha portat fins a les seves darreres conseqüències per assegurar l’accessibilitat general de totes les plantes del museu, inclús per a garantir l’accessibilitat de les persones amb problemes de mobilitat reduïda a tots els plans del museu”.

El text segueix amb una declaració important sobre la no conveniència de col•locar el mur de vidre, per les cost energètic que pot ocasionar: “aquest fet explica que l’Acadèmia contempli amb greu preocupació la solució adoptada que ha pres la decisió de construir una rampa exterior per la façana i protegir-la amb un mur cortina de vidre, de costós i molt difícil manteniment per la seva situació confrontant al mar. A més aquest mar amb el seu efecte hivernacle ha de comportar amb la seva orientació a migdia problemes generals de climatització d’aquest espai d’accés parcial i de retruc a tot l’edifici

Fa una referència a la utilització de materials poc adients amb el conjunt: “Però alhora el nou edifici per la irrupció de materials i tècniques constructives que no es corresponen amb les tradicionals així com pel canvi d’escala que ocasionarà sobre el que fins avui s’ha presentat com un agregat de tres antigues construccions de pescadors ampliades i unificades per les restes de murs del vell hospital, serà CAUSA D’UN INDESITJAT IMPACTE SOBRE LA FAÇANA MARÍTIMA DE LA VILA"

Per a demostrar la possibilitat de fer accessible el museu mitjançant la casa Rocamora, els arquitectes acadèmics aporten la seva proposta mitjançant rampes, escales i un ascensor en aquest edifici, solució que assegura la continuïtat del recorregut de la visita, resol totalment els problemes de barreres arquitectòniques que en part queden pendent, i EVITAVA ELS ALTS COSTOS DE LA SOLUCIÓ CONTEMPLADA A MÉS DE NO CREAR DES DE LA FAÇANA DE MAR DE LA VILA, UN INDESITJAT IMPACTE SOBRE EL SEU PERFIL.



 
Dictamen referent als edificis que defineixen el conjunt arquitectònic corresponent al Museu Cau Ferrat, Casa Rocamora i Museu Maricel, a Sitges, realitzat per Carles Buxadé i Joan Margarit, catedràtics de Càlcul d’Estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya

Però a aquest contundent informe de la Real Acadèmia, hi hem d’afegir l’existència d’un Dictamen sol•licitat a principis de l’any 2003 per Rafael Roig i Milà, en aquell moment regidor de Prevenció i seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de Sitges, a la cap de Servei de Projectes, Obres i Manteniment de l’Àrea de Vies Locals de la Diputació de Barcelona, referent als edificis que defineixen el conjunt arquitectònic corresponent al Museu Cau Ferrat, Casa Rocamora i Museu Maricel, a Sitges

El complet i detallat informe fou elaborat pels prestigiosos arquitectes Carles Buxadé i Joan Margarit, catedràtics de Càlcul d’Estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya, és un clar exemple de projecte gens agressiu ni intervencionista amb els edificis i l’espai que s’ha de restaurar. Es tracta d’un dictamen que es refereix bàsicament a temes de consolidació estructural dels edificis: cobertes, façanes, tractament dels materials, instal•lacions bàsiques i barreres arquitectòniques.

A l’apartat ACTUACIONS QUE ES PROPOSEN, llegim una declaració d’intencions dels arquitectes: “tot i ser tres edificis diferents, cal entendre’ls con un sol conjunt arquitectònic i, per tant, les solucions més rellevants s’han d’adoptar cal que tinguin les mateixes directrius, tan constructives com d’aparença i configuració, amb la finalitat de conservar la unitat i l’esperit general d’aquests edificis”.

Entre les diverses actuacions que es preveuen per a la façana de mar destaca el “repicat general de tot el revestiment i aplicació d’un estuc acabat fi. Es repicat es farà fins a recuperar la base original...... Així mateix, es proposa que en el basament més inferior, que es tota la zona batuda i constantment esquitxada per les ones del mar, quedi la pedra vista, ja que és de les mateixes característiques que la del rocam, per tal de que aquest basament s’integri en la façana natural que representa el penya-segat del litoral i els murs de protecció de pedra dels voltants. El color del conjunt serà el blanc.”

Pel que fa a les cobertes planes n’hi ha que necessiten un cert repàs i arranjament i que se situen a la Casa Rocamora i al Cau Ferrat. Les altres, al Museu Maricel, cal rehabilitar-les en la seva totalitat...... S’augmentarà fins el màxim possible els pendents de la coberta, sense canviar ni malmetre la imatge actual.....

L’actuació sobre “el trespol de fusta de la Sala d’Exposicions del Cau Ferrat cal reforçar-lo. El procés per a dur-lo a terme comença pel desmuntatge de l’actual tarima de parquet i segueix amb la retirada els llistons i la formació d’una capa de compressió armada, d’uns 5-7 cm, ... aquesta capa de compressió s’acabarà amb la superfície llisa, de manera que al seu damunt s’hi pugui instal•lar, a mode de tarima flotant, l’actual parquet recuperat (polit i envernissat).

El pressupost total de costos estimats d’aquesta projecte de reforç i rehabilitació era de 1.085.000, al que afegint el PEM (pressupost execució material) que el feia pujar a 1.497.734 euros de l’any 2003, i aquí afegir el 13% de despeses generals, el 6% de benefici industrial i el 16%d’IVA... !!!!!! molt lluny dels 10.000.000 d'euros pressupostats per al projecte actual!!! Que quedi un cop més clar: en els dos casos parlem del pressupost estimat pels autors del projecte, ja que una altra cosa és el preu d'execució, que és el que dóna l'empresa constructora....però el preu real de les coses és el que marquen els experts i coneixedors reals del projecte a realitzar: els arquitectes...... 

3 comentaris:

  1. Es pot parlar més alt però no més clar. Que tingueu sort a la reunió de la Plataforma i que aquest nyap faraònic no tiri endavant.

    ResponElimina
  2. Això de l'efecte hivernacle em sembla recordar -parlo de memòria- que ja ho vaig deixar anar jo mateix en un comentari (encara que ni sóc doctor arquitecte ni membre de la RABSJ) perquè salta a la vista que un mur cortina en plena costa central i orientat a sud-est pot ser, en plè estiu, mortal de necessitat (i si se n'ha de reduïr l'impacte via climatització artificial és un sobrecost afegit que no té massa justificació raonable).

    La comparació del projecte -discret- de Buxadé & Margarit versus el d'en Cros -reclamant protagonisme- és interessant. Tot plegat sona a "època Guggenheim". "Efecte Bilbao" en diuen els historiadors de l'arquitectura contemporània (i succedanis prescindibles, com el periodista Llàtzer Moix); és a dir: que tot Ajuntament -els polítics, més concretament-, per petit que sigui, volia la seva obra "emblemàtica", al cost -pressupostari i patrimonial- que fos.
    Avui dia, no només per la crisi econòmica sinó per les pròpies oscil·lacions que té la disciplina arquitectònica, aquest mur cortina difícilment hauria passat el tall del concurs d'idees -si el jurat hagués estat a l'alçada-.
    L'Efecte Bilbao, i moltes propostes subseqüents inspirades en la iconicitat reviscolada (que no inventada de nou) pel museu de Gehry a la ciutat vasca, està, en plè 2010, moribund; va rebre el tret de gràcia el dia que Lehman Brothers, el setembre del 2008, va enfonsar-se i va donar per oficialment iniciada la crisi econòmica a nivell global.
    Molts responsables municipals, ni que sigui per pudor administratiu, ja arrufen -si tenen una mínima sensibilitat patrimonial- el nas davant d'un projecte com aquest de Sitges. I el millor és que en més d'un cas ja no deu ser exclusivament per temes econòmics, sinó per la pròpia conveniència urbanística.

    El debat sobre restauració intervencionista versus restauració mimètica és antíquissim. De l'època de l'Elies Rogent (restauració del monestir de Ripoll, del de Sant Cugat, etc), a mitjans del XIX, com a mínim (i la seva rèplica a nivell europeu en la "postura Viollet-le-Duc" versus la de Ruskin); i a Catalunya, ha tingut tota mena de casos que em sembla que en el seu moment van aixecar una polseguera similar. La restauració del monestir de Rodes (de Martínez Lapeña i Elies Torres), per exemple, que tot i estar morfològicament enquadrada en el sector intervencionista no resulta (en la meva opinió) especialment violenta en el complex pre-romànic, o a Barcelona mateix, la llarga intervenció de Garcés i Sòria al Museu Picasso (la qual més d'un sí que entenia com a una agressió a l'interior dels palaus medievals del carrer Montcada), o el cas de moda a Catalunya a dia d'avui: la intervenció d'en Tusquets al Palau de la Música Catalana (més específicament, en l'exterior del Palau), que té els seus punts a favor i d'altres més discutibles.

    ResponElimina
  3. Hi ha bones restauracions "intervencionistes". Cal tenir una "mà d'or" per fer-les tanmateix. I no sembla que la de Sitges sigui especialment afortunada. Molta gent considera a Carlo Scarpa com un bon exemple. Sverre Fehn, noruec amb Pritzker a la butxaca i que va morir no fa massa, també té exemples que alguns consideren prou encertats sobre com intervenir en el patrimoni proposant un llenguatge contemporani damunt d'un estrat construït fet amb un llenguatge que pot semblar estilísticament antagònic. Avui dia Peter Zumthor també se cita com a bon exemple, en el recent Museu Kolumba, edificat damunt unes runes d'un convent o monestir.
    Al final però, cada ciutadà té la seva opinió particular sobre la brillantor o no de les propostes, per això és difícil aturar un projecte com aquest. No és una ciència "demostrable", és una qüestió de valoracions personals.

    Sobre el cas de Sitges, i vist des de fora, sembla que fa temps que vas començar a posar el dit a la llaga i a dia d'avui -ja has sortit a l'Avui o a La Vanguardia com a principal "instigadora" a l'hora de denunciar les sospitoses qualitats intrínsiques del projecte de l'Hernández Cros i la seva conveniència- sembla que ja has fotut el dit fins al fons.
    Deus estar "molestant" a més d'un responsable polític, i no crec que a l'equip del propi Cros li faci massa gràcia aquest "rum-rum" constant -i si els importa el què estan fent, els hauria de preocupar ni que sigui una mica la qualitat del seu propi projecte-, cosa que és tot un èxit i, en conseqüència, cal felicitar-te!
    "Qui no arrisca no pisca", dit en català incorrecte! No lluites contra un "monstre" com és el Ministeri de Foment -com fan el Bonet i la junta de la Sagrada Família i el ditxós túnel del TGV- però costarà "lo" seu parar, en tota regla, això de Sitges.

    Un informe d'una acadèmia prou respectable com la RABSJ, firmada per dos individus amb bastant més catxé historiogràfic -a nivell arquitectònic- que el Cros, com són el Solans -pare del Pla General Metropolità i personatge que ha "dibuixat" pràcticament tota Catalunya a nivell urbanístic-, i en Fargas (ex-degà del COAC i personatge molt respectat a nivell acadèmic, tot i la seva "deriva" cap a l'arquitectura corporativista que li mermà una mica la credibilitat disciplinar durant una època), és un puntal sobre el qual fer força bastant potent. No és cap broma aquest informe, i el Cros ho deu tenir ben present (els polítics en canvi segurament es passaran aquest informe per l'entrecuix, com fan habitualment amb les recomenacions de "caire cultural").

    Sembla més evident a mida que passa el temps que tot plegat és un exemple de vanitat política. Algú que mana molt a Sitges devia voler passar a la posteritat com el responsable d'un projecte "important" i no sembla que se n'estiguin sortint massa bé. El projecte de Buxadé & Margarit no devia ser prou cridaner per calmar la sotsdita vanitat de ves a saber qui. Devien voler un Guggenheim per a Sitges.
    I a nivell purament arquitectònic, el projecte, a mida que l'arquitectura com a disciplina evoluciona, conceptualment envelleix a marxes forçades i més depressa del què seria desitjable, cada cop costa més defensar-lo. El dia que s'hagin acabat les obres -si s'acaben fent- que és, paradoxalment, el moment en què un projecte "neix" o entra en funcionament, cap allà el 2012, és possible que sigui un projecte arquitectònicament mort, fruit d'una època i una concepció propositiva feliçment traspassada, i potser aleshores les lamentacions ja no seran a nivell ciutadà o de plataforma d'internet, sinó que ja seran a nivell institucional - això sí, dimitir no dimitirà ningú... no és costum mediterrani assumir -i pagar- responsabilitats polítiques davant dels ciutadans, i encara (molt) menys, davant del patrimoni arquitectònic.

    ResponElimina