9 juny 2010

PLATAFORMA SITGES DECIDEIX 20 JUNY -ANUNCI-

6 comentaris:

  1. moltíssima sort i que sigui una festa com ha estat sent a tot arreu :)

    ResponElimina
  2. Votar la Sobirania d'un poble sempre és un acte cívic per excel.lència,ara bé no es fa bé la pedagogia i didàctica al respecte,perquè només és una crida elitista,que com èlits volen ésser-ne els guanyadors/es,sense adonar-se'n que la societat civil en resta dividida al bell mig entre "Jo...Sí i Tu...NO".
    El que s'hauria de votar,tot i aprofitant la gran oportunitat que Portugal el 40% demana la unió a l'Estat espanyol,el FEDERALISME amb la finalitat de crear els Estats Units Espanyols,però amb una altra política i uns altres polítics de soca-rel ,redistribuint de nou la Península Ibèrica:Els Països Catalans,Els Països Gallecs,Eukalerria,Països Castellans,Andalusia i la resta que pacti amb l'entorn-
    Amb una policia pròpia de cada Estat i un Exèrcit Federal n'hi hauria més pau,millor convivència i vertaders sentiments-.
    L'Independentisme a llarg termini funcionarà,però de moment haurem de votar una nova política,nous polítics i fer Pedagogia i Didàctica sobre el Federalisme somniat per la majoria de catalans.

    ResponElimina
  3. Beli ves a votar.. no salvaràs la façana ditxosa però si volem salvar el país hem de començar amb alguna cosa, i aquestes consultes són un bon primer pas, encara que no tinguin efectes pràctics. Ja està bé d'aguantar la merda de sempre. D'anar per la vida demanant perdó per ser catalans. A molts se'ns ha acabat la paciència. I ells, els espanyols, no n'apendran mai. No n'han après en democràcia, ni en dictadura, ni amb repúbliques ni amb monarquies. Sempre acaben demostrant de quin peu calcen. L'etnofobia defineix la idiosincràcia del seu "ser", amb les excepcions personals que hom vulgui (que són poques, proporció empíricament demostrada un cop hom ha tastat de primera mà el seu dia a dia).

    això del federalisme fa riure..., en ma vida he somiat en cap federalisme -ni jo, ni ningú del meu voltant, i no diguem ja més enllà de Catalunya on això del federalisme els sembla poc menys que un acudit-... *suspir* ai, sociates, sociates..., sempre venent fum, fent demagogia (ja està bé de mentir una i una altra vegada sobre qui són i què volen les "classes populars" en contrposició a una suposada elit independentista (?) .. llegiu a Josep Termes, sociates demagogs, i entendreu d'una vegada que el sobiranisme és un fet transversal, ignorants) i inventant-se tonteries. Una mica més i ens ensorreu el país amb les vostres cullonades. A veure si encara el podrem salvar els altres. Per no saber no sabeu ni com guanyar unes eleccions. I la majoria de catalans esperem que no ho arribeu a saber mai. Pel bé de tots.

    ResponElimina
  4. Jo no tinc prou cultura política per entendre que vol dir federalisme. Com que el 99% dels espanyols tampoc la tenen, no veig perquè caldria aplicar aquest sistema a l’estat espanyol. Els espanyols es divideixen —la divisió és grollera, perquè hi ha no només matisos, sinó fins i tot algú que ens entén! Us ho juro, n’he conegut algun!— entre els que són absolutament indiferents amb el que passi amb el futur del seu país i els que emparanoiats per la seva divisió. Als primers el federalisme se’ls en fot com se’ls en fot que Espanya fos una província de Madagascar, mentre que pels segons el federalisme és una mena de pecat mortal contra la “sacrosanta unidad” i si s’apliqués aquest sistema actuarien com si Catalunya fos una “bella región con sus províncias”, tal com ho fan actualment.

    Se’ns diu que cal viatjar per a treure’ns segons quines idees del cap i, ai! a mi, com més viatjo i conec gent de tot arreu, més clar veig que l’únic camí pel meu país és la independència. Sense independència no ets res. I si no ets res ets invisible, ets un altre. Jo sempre els dic als meus amics madrilenys si els faria gaire gràcia que cada vegada que sortissin a l’estranger i diguessin que són de Madrid l’altre digués: “Madrid? Oh, muy bonito!... Pmtumaca, castellers, barretinas, sardanas, tots som pops, tots som pops, sexe xuxes d’un xuxat menxen fexe d’un penxat...” Automàticament em capten.

    No hi ha desgràcia més gran per a un català amb un mínim de consciència cultural que fer-se amic de gent que fins fa poc tenia un país i una cultura ridiculitzada per un “estat-imperi” (entre d’altres, tinc una amiga lituana que es d’un higiènic que fa por) i que ara no poden estar millor. La sensació de que aquí estem fent el préssec et fan venir ganes de començar a bufetejar als catalans zombis, a veure si es desvetllen de l’estat d’hipnotisme que els segresta el cervell. Però, és clar, pobrets, a totes les distròfies culturals que pateixen —patim— se’ls ha de sumar el fet que portem dècades sent ensinistrats en ser entretinguts en la llengua imposada —bellíssima d’altra banda, que ella no en té cap culpa, no confonguem—, en jugar lligues espanyoles que els ha gravat el mapa d’Espanya molt més del que estan disposats a acceptar. Amb tots els respectes per a aquest equip que segur que ha d’estar format per bellíssimes persones... què coi ens hauria d’importar a nosaltres el que faci el Valladolid club de futbol? I d’altra banda, què en sabem del que fan els nostres germans de Perpinyà amb el seu equip de rugby? Les fronteres artificials imposades des de dalt —i aplaudides amb entusiasme per tots els botiflers interiors, encantats amb el benefici que se’n pot treure, ja se sap que la traïció, el vendre’s al fort sempre dóna beneficis ràpids— han fet la seva feina més ben feta del que estan disposats a acceptar alguns...

    ResponElimina
  5. Estem amb la mateixa situació de la dona maltractada psicològicament que viu amb un marit famós, conegudíssim, que tots els periodistes volen entrevistar. Ella és tan sols la “dona de”. Tant de temps de convivència ha fet que ella hagi de llegir els llibres, escoltar la música i mirar el mateix canal que ell. Moltes d’aquestes coses, a força d’empassar-se les per força, han acabat agradant-li. A força de compartir tants moments —fins i tot algun de bo enmig del malson— ha estat abduïda per la personalitat del marit.

    Ella, també l’haurà influït en alguna cosa, potser. Però ell és el fort, el guai, el reconegut per a tothom. Fins i tot els seus defectes són encantadors als ulls del mon! Ella, però, té la seva personalitat secreta. Davant la brutalitat del seu company, ha anat guardant en un calaix amagat els seus poemes, les seves velles cançons, escrites en silenci, en una llengua diferent. A força de sentir com ell li ridiculitza tot el que fa: “A on vols anar tu sola? Què no ho veus que només amb mi estaràs protegida?”, “Mira el camí que hem recorregut junts gràcies a la meva empenta i el molt que te n’has beneficiat!”... creu que no val res.

    El dur d’acceptar del cas és que sabrà que ell en part té raó. Que ella no només no haurà pogut ser la gran —o insignificant, però ELLA— estrella per si sola, reconeguda pel que és, potser amb una potència fins i tot superior a la d’ell, sinó que s’haurà tornat força perversa. A força d’aguantar retrets, ridiculitzacions i només existir si era per a representar-lo a ell, ha anat acumulant odi i comet, aquí i allà, petites venjances, sovint salpebrades de misèria. Comet, en definitiva, els errors dels febles.

    Està cansada d’estar en aquest món només per a odiar al seu marit. Ara, després de tants anys de menyspreu, és incapaç de veure-li cap cosa bona, tampoc. El divorci s’imposa.

    “A on aniràs tu sola!” li repeteix ell, una vegada i una altra. I ella, en sentir això, amb el cor tan ple d’inseguretat com té, se sent —a sobre!— culpable. Potser que s’escolti la part interior que li diu: “has de continuar treballant pel projecte comú, no has de trencar la relació...”, “un plat només té sentit sencer. Si els trossos se’n van per la seva banda, no faran dos plats més petits, serà el desastre...”. Però potser que guanyi la que li diu “Això nostre s’ha acabat, aquesta relació està podrida i continuar-la només us fa mal als dos, sobretot a tu, que cada vegada t’assembles més a un cadàver en vida, una ombra del teu marit, una imitació ridícula que ni tu et creus. Separat, estigues lluny una temporada. Ho passaràs malament perquè no tens gaires amics fora de casa i els pocs que tens te’ls ha fabricat ell. Passaràs gana i els mals averanys que ell t’havia predit es presentaran en part, i s’allargaran molt més del que podries haver imaginat. Però valdrà la pena perquè amb el temps, no només tu tindràs el teu espai, sinó que, al fons del corredor, tant tu com ell us començareu a mirar de nou amb interès i tendresa. Mica a mica, ell s’adonarà que, caram, déu n’hi do tot el que tenies al pap. I que el món t’ho valora. Tu veuràs que ell no era el monstre que, per dormir cada dia al mateix llit, pensaves. Totes aquelles coses per les quals ell era reconegut i aplaudit al món i que, només sentir-les, et feien ganes de vomitar, t’adonaràs que valia la pena escoltar, almenys. I, poc a poc, això serà el millor per a tots dos. Tu seràs com ell. Podràs fer i desfer, compartir o no, tot el que vulgueu, de mutu acord, així com ho faràs amb qui et convingui... amb el país que convingui.”

    Em fa patir cada cop que fem el ridícul, cada cop que ens fan passar per l’adreçador, cada cop que ens silencien, cada cop que ens divideixen. Ha arribat un moment que no podem estar de braços creuats, perquè l’atac és massa fort i cal, per sobre de tot, no posar-nos nerviosos —cosa molt difícil— i no ser tan ximples de cometre errors similars dels qui tan critiquem. Som una tribu, així és, i això no és motiu de vergonya. La vergonya és, ras i curt, ser una mala tribu.

    ResponElimina
  6. Demanar la Independència de Catalunya al segle XXI té la virtut de fer conèixer i de posar de moda aquell qui va ésser Comte de Barcelona en els darrers Decennis del segle X:Borrell II.
    *D'ençà que la Historiografia romàntica,començada i acabada amb el Víctor Balaguer i Cirera i el naixent Catalanisme a l'Edat Mitjana,el Comte català,paradigma de l'Independentisme i de la construcció de la Nació catalana havia estat sempre el Comte Guifré el Pilós.

    *Votar la Independència de Catalunya al segle XXI és el retorn del Comte Guifrè,considerat el gran pare de la Nació Catalana,i,com a tal,ha gaudit de les simpaties populars i oficials.

    *Hom ha fet d'ell una mena de Mite,que -per fortuna ha ajudat al segle XXI a seguir ben bé desperts,bé que ha emmascarat sovint la realitat històrica- que donava força a la lluita per la reconstrucció col.lectiva.

    *Quan encara l'acció d'oblit del Comte Guifré,que està comportant al segle XXI la recent onada de l'Independentisme,sí ha aconseguit aclarir de la ment popular el record d'aquell heroi,tan real històricament com transformat en imaginari,si fa no fa.

    *Clar i sitgetà,amb la nova Onada de l'Independentisme,ens hi trobem davant del relat d'un Capítol més Europeista vers Catalunya;ara bé,puc confirmar-ne com a docent que "n'hi ha hagut tants que no l'han estat" de la Història de Catalunya.

    *Hom testimonia que el Comte Guifré el Pilós.és enllà de la seva mítica personalitat,va ésser un Governant de carn i os,seriosament preocupat per organitzar el Regiment d'un poble aleshores nacionalment en formació.Enhorabona amb el retorn del Comte Guifré el Pilós!.
    Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

    ResponElimina