2 març 2010

PANTEÓ JOAN PINTÓ AL CEMENTIRI DE SITGES


“És una aberració, però d’art no, pq ha quedat molt bé, jo l’he anat a veure...... jo sóc amant de l’art, però no entès, que és diferent

Aquesta afirmació feta per l’alcalde de Sitges durant el Ple Municipal del dilluns 22 de febrer passat, m’ha fet escriure aquest text que ja fa dies que pretenia publicar. Ja fa uns mesos algú em va parlar de la possible destrucció d'un dels panteons més destacats del cementiri de Sitges. Davant d'aquest informació fa pocs dies vaig anar a comprovar-ho amb els meus propis ulls. Aquell templet neogòtic que tantes vegades havia observat, ara tenia un aspecte molt diferent. El seu color ocre havia deixat lloc a un blanc brillant, encegador, gràcies al marbre "nou", o com a mínim, aparentment nou, que no em dóna molt bon "rotllo" i em fa pensar.
Quan aquest cap de setmana pugi tornar a visitar aquest espai sant, faré fotos de l'estat actual del panteó, i amb el projecte original que es conserva a l'Arxiu del Col.legi d'Arquitectes de Barcelona, farem comparacions.

Des de fa molts mesos, Lluís Marcé, representant del grup municipal Nou Horitzó, pregunta als plens municipals sobre la el panteó Joan Pintó, del cementiri de Sitges. He tingut la paciència d’anar escoltat quines han estat les respostes donades pels responsables municipals, i la veritat és que no m’has sorprès gaire.: no sabem de que ens parla, ja ho mirarem, ja li direm alguna cosa per escrit, tot està correcte, la llicència està ben donada........

A la frase anterior de l’alcalde, hem de sumar-hi les del regidor d’urbanisme, el senyor Armand Paco. En el mateix acte municipal, Paco va dir que “la llicència d’obres ha estat ben donada i no tenim cap prova que no hagi estat una restauració”, que “s’ha desmuntat pet...peça a peça, i numerada cada peça, i cada peça polida i la segona, la segona cosa que li vull explicar, el Panteó no està catalogat, No està catalogat Sr. Marcé, l’únic que hi ha dintre del Pla Especial del Patrimoni del Catàleg pel que fa referència al cementiri és l’Ermita de Sant Sebastià i el perímetre del Cementiri, no parla de cap panteó catalogat, per tant quan diguem les coses.... pq l’informe que va fer el tècnic per donar llicència va mirar si veritablement aquest panteó en concret o d’altres estaven catalogats, en qualsevol cas, són asseveracions que a mi em semblen molt fortes....... espero que vostè estigui equivocat

Aquestes dues afirmacions demostren la necessitat d’un estudi històric i artístic a l’hora de donar permís per a restaurar qualsevol obra significativa, així com el poc interès dels nostres polítics, ja que han tingut molt de temps per informar-se sobre aquest panteó, i per les seves paraules sembla que això no ha estat així. Si, potser existeixen informes tècnics i jurídics, però, i l'històric?
Tot i la seguretat amb la que va parlar el regidor d’urbanisme al acte del Ple, així com a l'entrevista que se li va fer ahir a Ràdio Maricel, on segueix repetint que el Panteó no està catalogat, en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i catàleg del municipi de Sitges, document que darrerament ja m’està agafant una mica de mania, deixa clar que el panteó Pintó està catalogat. Quina és la possible confusió? Doncs el nom que surt al catàleg, panteó Bofill Martorell, una doble nominació d’una mateixa toma que s’hauria pogut resoldre amb un estudi històric sobre aquesta peça.

Imatge de l'estat original del Panteó obra d'Elies Rogent
Imatge actual del panteó un cop rehabilitat

En el Catàleg del Patrimoni de Sitges es pot llegir:

NOM: Cementiri i ermita Sant Sebastià
Nª IDENTIFICACIÓ: 442
ÉPOCA: a partir del 1824. Ermita de 1862
ADREÇA: Avda. Balmins
AUTOR: De l’Ermita Josep i Francesc Cros, mestre d’obres. Del panteó de la família Bofill-Martorell, Elies Rogent i Amat (1871-72)
TIPUS DE PROTECCIÓ: II i VI
MOTIUS DE LA CATALOGACIÓ: Element significatiu tant pel que fa a l’espai que ocupa respecte al casc urbà i al perfíl de la costa, com per algunes de les tombes i panteons que conté (alguns de personatges importants o realitzats per arquitectes o escultors d’anomenada). Inclou l’Ermita de Sant Sebastià que constitueix una fita visual.
TIPUS D’ACTUACIÓ SOBRE L’ELEMENT: Conservació i restauració dels diferents element.

Llegit aquesta catalogació crec que queda clar que el panteó de Joan Pintó, està catalogat i la única actuació que s’hi pot realitzar és restaurar i conservar. Si comparem l'actual imatge del panteó amb la d'aquest fa un anys hi trobem, tal i com diu el regidor d'urbanisme, una diferència substancial: el nou panteó llueix(literalment).

En aquest article no resoldrem si es tracta d'una nova construcció o si veritablement és la restauració de l'original. Tant si és de marbre, pedra calcària, pedra artificical, marbre de carrara, marbre d'on sigui, pedra del Garraf, cartró pedra o paper mâchéperò el que si que ens quedarà una mica més clar és la història de l'edifici funerari.

Quan tingui l'oportunitat de revisar els dos projectes de tombes per a la família Bofill i Bofill Martorell realitzats per Elies Rogent i Amat, plànols que es guarden a l’arxiu del Col.legi d’Arquitecte, podré completar aquest petit estudi històric amb la part arquitectònica i artística de la peça, coneixement que ens farà sortir de dubtes sobre el material amb que va ser construït originàriament, i les mides del panteó l’any 1856 o amb la reforma dels anys 1871 i 1872.

El panteó Pintó un el primers dels molts exemples d’arquitectura neogòtica que es van construir a Sitges durant la segona meitat del segle XIX. Dissenyat l’any 1853 per l’arquitecte Elies Rogent Amat, va ser un encàrrec dels germans Bofill i Pintó per a acollir les despulles del seu oncle Joan Pintó i Arabitg (Aravig), mort pocs anys abans. El plànol d’aquesta construcció es troba a l’arxiu del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya.

I el nom de Bofill-Martorell que apareix al catàleg?.

LA SAGA PINTÓ- BOFILL-MARTORELL



Imatge de la placa del Sr. Pintó, trencada quan es van començar les obres de restauració del panteó. Fotografia treta de l'article de Xavier Miret.

Al cementiri de la platja de St. Sebastià un dels dos primers panteons que s’hi edificaren fou el de Joan Pintó i Aravig. És un dels primerencs americanos de Sitges que va tenir exitosos resultats econòmics. Va promoure la construcció del Teatre Vell, la primera sala pública de balls i espectacles que hi hagué a Sitges. Al panteó neogòtic hi havia la làpida amb aquest text: "Aquí yace/ el S. D. Juan Pintó/ caballero de la R. O. Americana/ de “Isabel la Catolica/ murió a los LXXXIII años de edad/ en IV de octubre/ de MDCCCLII”,
Però aquesta històrica inscripció ha estat retirada del seu lloc. Al panteó ja no hi ha les restes de qui el creà, sinó que es veu que ha d’ésser ocupat per les restes que vulgui qui n’ha fet apropiació”.

Article de Xavier Miret i Mestre, director de l’Arxiu Històric Municipal de Sitges,a l’Eco de Sitges, el 9 d’abril de 2009:


Tal i com queda documentat al diccionari d’Americanos de David Jou i Andreu, la família Pintó està molt lligada a la història sitgetana.

Els germans Bartomeu (Sitges 1761-Santiago de Cuba 1808) i Joan Pintó i Arabitg. (Sitges 1769-1852), comerciants, van marxar a Amèrica a fer fortuna i van ser els propietaris de la fragata La Sagrada Família. La seva presentació a Espanya la tenien en la persona del seu germà Manuel que residia a Cadis.

Primer protagonista d’aquesta història, Joan Pintó i Arabitg, sabem que l’any 1794 era a Cartagena d’Índies (Colombia), on tres anys més tard feia de marmessor dels comerciants sitgetans Joan Milà i Josep Massó, morts en aquelles terres. Un cop establert amb èxit a Cartagena, l’any 1810 demanà a la seva mare Mariàngela, germanes Caterina i Francesca (m.1831), l’espòs d’aquesta el pilot i comerciant Felicià Bofill i Alsina (Calella 1778-1841) i la filla de la parella, Feliciana, que deixessin Sitges per instal.lar-se a Amèrica.

Pel que fa al cognom Aravig/Arabitg, a Sitges Llorens Faber es casà amb Catherina Aravig a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges el 8 de setembre de 1659. Amb una noia d’igual nom i al mateix temple, Josep Andreu es casa el dia 1 de juny de 1681.

Cap a l’any 1825, ja a Sitges, tota la família completa i ampliada amb els nous nebots, es van instal•lar a la casa que Joan Pintó tenia al carrer Sant Francesc. El 13 de gener de 1825 va demanar permís per edificar una casa al carrer Parellades cantonada Sant Pau. Va ser distingit amb la Gran Cruz de la Orden Americana de Isabel la Catòlics. D’aquí les darreres confusions amb l’identitat d’aquest personatge, al qual se l’ha anomenat de maneres tan diverses com Pinto, Pintó, Caballero Pintó, Pintó Caballero......

Joan Pintó i Arabitg va morir solter a Sitges durant el mes d’octubre 1852, a la casa del carrer Parellades. La seva herència va ser repartida entre els seus nebots: Joan Manuel (m.1878) i Bonaventura Bofill i Pintó, Feliciana, casada amb Antoni Ferret i Guardia, i pares de Felicià Ferret i Bofill (nat 1829); Francesca (Cartagena d’Índias ?- Sitges 1874) casada amb Bernardí Bofill i Pujol, el fill dels quals va ser Joan Llopis i Bofill (Sitges, 1847- Barcelona, 1916), autor del llibre “Assaig històric sobre la vila de Sitges” (1891); i Florència Bofill (m. 1892) casada amb el Sr. Amell i Carbonell.

Amb agraïment a la gran fortuna que aquest els hi havia llegat, quatre anys més tard els nebots li aixequen un panteó a Sitges, encarregant l’obra a l’arquitecte Elias Rogent. Tal i com llegim al “Diccionari Biogràfic de Sitgetans” de Roland Sierra, “aquest exemple d’arquitectura funerària fou, juntament amb el de Manuel Vidal i Quadras, la primera gran tomba monumental construïda en memòria d’una americano sitgetà”

A la mort d’aquest, el seu nebot Juan Manuel va heretar l’edifici del carrer de Parellades i hi va fer diverses reformes entre els anys 1853 i 1854, i una ampliació l’any 1859 quan va adquirir la casa contigua del carrer de Sant Pau per a posar-hi un jardí. L’encàrrec d’aquestes obres van recaure sobre l’arquitecte Elies Rogent, projecte que amb el nom de Família Bofill Martorell, es conserva a l’Arxiu del Col•legi d’Arquitectes de Barcelona.

L’any 1950, Elias Rogent i Amat (1821-1897), va guanyar les oposicions a la càtedra de Topografía y Composición de l’Escola de Mestres d’Obra de Barcelona, feina que li va permetre treballar en la urbanització del nou cementiri de Sitges, i en la rectificació del Carrer Parellades l’any 1859. Al poble també va realitzar una del seus encàrrecs particulars, la casa Amell (1853-54) al carrer de Sant Pau. Entre les seves obres més destacades hi ha l’edifici de la Universitat de Barcelona (1860) i el saló del Paraninf, o la restauració de Santa Maria de Ripoll (1886). L’any 1871 va ser nomenat catedràtic i director de la recent creada Escola d’Arquitectura.

Joan Manuel Bofill Pintó era propietari, juntament amb Miquel Martorell Peña, de la Comercial Martorell i Bofill, i de l’empresa filial (Bofill, Martorell y Cía.) que es dedicava a la navegació amb vaixells de vapor i que efectuaven viatges de línea a les illes Canàries, a Marsella i a Liverpool. Anys més tard els dos socis es convertirien en cunyats, al casar-se Bofill amb la germana Martorell.

D’aquest nou matrimoni Bofill Martorell van néixer tres nois, en Joan, el qual durant la Festa Major de Sitges de l’any 1901, sent Diputat Provincial, portà el pendó principal de Sant Bartomeu; en Manel, i en Josep, aquest assassinat durant el de febrer de 1893, al seu negoci del carrer Ample de Barcelona.

Aquí em quedo, no puc parlar sense tota la informació, i ara per ara em falta una part important i fonamental, els projectes originals d'Elies Rogent.


Bibliografia

AMELL I SANS, Agustí (1981), “La nissaga dels Amell a Sitges”, en Butllet del Grup d’Estudis Sitgetans, año IV, nº 21.
COLL MIRABENT, Isabel. "Arquitectura de Sitges, 1850-1930". El Centaure Groc, Barcelona, 2001.
CARBONELL I GENER, Josep (1984), Les índies, horitzó nou. Sitges i la carrera d’Amèrica, Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans.
JOU I ANDREU, David (1981), La marina de Sitges, Quaderns del Grup d’Estudis Sitgetans, nº 11. (1994), "Els sitgetans a Amèrica i diccionari d’”Americanos”. Aportació a l’estudi de la migració catalana a Amèrica, 1778-1936" Sitges,Grup d’Estudis Sitgetans, 1994.
RODRIGO, Martin; "Emigración, familia y comercio. Catalanes en las Antillas (1820-1990)". Estudios migratorios latinoamericana. Vol. 19, 2005
SIERRA, Roland. "Diccionari Biogràfic de Sitgetans"; Ajuntament deSitges, 1998.
SONESSON, Birgit; "Catalanes en las Antillas: estudios de casos". 1995.

1 comentari:

  1. El gran problema dels cementiris és que moltes vegades no compten com a valor patrimonial dintre dels plans dels ajuntaments. Si els municipis no tenen gaires normatives arquitectòniques (d'aquí el caos estilístic dels nostres pobles -xalets suïssos a vora la platja, torres renaixentistes amb balaustrades al Pirineu...-) els cementiris són un mostruari (perdó, monstruari!) de mal gust. Cal urgentment que creguem que els nostres cementiris valen la pena i que no podem posar certs materials per guarnir el nostre nínxol i que s'ha de preservar aquests panteons familiars. I si cal, en cas de mala conservació perquè ja no se sap on paren els hereus, s'han de expropiar o confiscar.
    És un tema molt complex però que val la pena posar-hi fil a l'agulla!

    ResponElimina